Avui es compleixen vint-i-tres anys de la mort del dictador i, en conseqüència, de l'inici d'un trajecte nou i esperançador en la història de l'estat. Aquell procés de transformació, communment acceptat com a transició, desembocà en un sistema democràtic, de consens i de reconciliació. En aquella conjuntura, va ser prioritari la consecució d'un règim de llibertats que només era possible com a continuació, més que ruptura, en relació amb el passat. El futur era prou incert i generava dubtes i recels en alguns dels sectors més emblemàtics del règim anterior. El consens democràtic va ser el resultat del pragmatisme i del possibilisme, però no totes les forces polítiques acceptaren la nova constitució d'una forma dogmàtica i intocable, sinó com a garantia d'un temps i d'unes necessitats urgents. Ara, vint-i-tres anys després, tot fa pensar que s'ha iniciat una segona etapa, una segona transició, perquè s'ha assolit un grau de maduresa política prou significativa. Si el 1975 serà sempre un any simbòlic pel que fa a les llibertats individuals i polítiques en general, segurament aquest final de segle en el qual estam immersos esdevindrà el temps de l'autodeterminació, de les llibertats territorials. Un temps, en definitiva, de dolor i de part del qual en naixerà un model d'estat totalment renovat.