L'assumpte Pinochet ens ha tingut ocupats aquesta tardor.
I a la gent de la meva generació, ens ha recordat moltes coses.
Mirant les notícies, vaig veure una pancarta one algú hi havia escrit: «on són les mans de Víctor Jara?». L'impacte simbòlic de la tortura i mort d'aquest jove cantautor xilè és una de les coses que no he pogut oblidar mai, de les moltes que aleshores feriren la sensibilitat de qualsevol persona amb dos ditets de seny.

Que la tortura es pugui considerar una fulla de la història que cal passar en nom d'una malentesa reconciliació, no ho he acabat mai d'entendre.

Que es pugui creure honestament que l'assassinat institucional pot ésser justificable, encara ho entenc menys.
Que la sang de les víctimes torturades no prescriu és un dels pocs principis que encara em queden clars en aquest temps de pensament flonjo, on tot acaba per trobar una justificació a través del silenci administratiu: aquell que dóna les coses per acabades sense ni tan sols haver de perdre el temps del raonament.

Per això, el que més mal fa a la consciència humana de tot el que hem vist i escoltat és que encara hi hagi gent partidària de Pinochet. Si es dediquen a resar i encendre ciris, ja es pot veure quina gràcia fa a un creient.

Jo no creia que fos possible ni tan sols arribar on ja s'ha arribat en aquest afer. M'alegra veure que estava equivocat.
Tal vegada ens convé de tant en tant recordar que la justícia continua essent un desig per a milers de persones.
Tal vegada, les mans de Víctor Jara es trobin amagades entre les de totes aquelles persones que avui continuen, caparrudes, demanant justícia. Encara que sàpiguen que és un somni difícil. Dins la gàbia burocràtica, qualque vegada, com per casualitat, hi canta un passerell.