Borrell, l'estrateg

El candidat Josep Borrell tornà a posar en evidència les ambigüitats i la manca de perspectives de la socialdemocràcia espanyola. L'oferta al Partit Popular, amb la mà estesa, per plantar cara als nacionalismes no l'han volguda ni els sectors més visceralment antinacionalistes. Mai no es pot plantejar, en un estat plural i pluralista, un pacte antinatural, per molt temible que sigui l'enemic a batre. Tanmateix, al final Borrell ha caigut en la pròpia trampa i el seu discurs no ha convençut ni tan sols els seus més pròxims. El sendemà mateix, els seus companys del PSC sortien amb un discurs molt més obert i amb més perspectives, perquè pretenien oferir arguments dinàmics i de consens amb els nacionalismes. L'ambigüitat de l'oratòria de Borrell respon al doble llenguatge i a la manca de discurs del PSOE a nivell estatal, del qual pretén ser portaveu l'espanyol Josep Borrell. Un discurs reaccionari, aferrat essencialment a la unitat d'Espanya i temorós davant l'esdevenidor mai no hauria de ser el missatge d'un candidat progressista. L'electorat socialista, per molt centralista que sigui, té molta més categoria que la que oferí Borrell. De fet, si el candidat socialista persisteix a mantenir aquesta casta de discurs es pot convertir en el gran aliat del nacionalisme, perquè no només no creixerà, sinó que facilitarà el camí a aquells que pretén anorrear.