Andreu Vidal

Més enllà de les consideracions sobre la seva persona, però, el que ens hauria d'interessar és que n'Andreu Vidal va ser un poeta excel·lent. De formació totalment autodidacte. Vidal posseïa un instint del vers que el féu passar amb rapidesa insòlita de la ingenuïtat del seu primer llibre, Xicraini a l'exquisidesa, la potència i el rigor de títols com Necròpsia, Els dies tranquils o L'animal que no existeix. M'atreviria a dir que Andreu Vidal ha estat qui, al llarg de la segona meitat de segle XX de la literatura catalana, ha sabut treure un profit més gran a l'herència del simbolisme francès i l'expressionisme alemany de finals de segle passat i principis d'aquest. El seu paisatge mental estava format per les obres immortals de Baudelaire, Nerval Lautrèamont, Benn, Trakl i, tancant el cercle, Paul Celan, i comprenia un món conceptual que anava des del nihilisme més adust fins a la més inquieta i desesperada recerca del transcendent a través de la paraula. Havia recollit aquesta llavor de modernitat i l'havia obligada a crèixer a través d'una mirada que es detenia igualment fascinada davant de la deformitat malaltissa dels monstres romàntics que davant de la serenitat insondable dels cànons clàssics. Andreu Vidal va saber explicar i ser del tot fidel a l'imperatiu de Rimbaud que estableix la necessitat de ser absolutament moderns. Caldrà llegir l'obra que ha deixa inèdita: un feix de traduccions de Celan, pel que sé, i un bon grapat de poemes propis. Perquè n'Andreu Vidal va aconseguir escriure alguns grans poemes, i aquesta és una cosa reservada a molt pocs. I això exigeix una mica més d'atenció en el moment de la seva mort. Una mica, si voleu, de reverència.
N'Andreu Vidal se'n fotria a bastament, d'aquest article. De manera que l'interromprè aquí i rellegiré alguns poemes de L'animal que no existeix el seu últim llibre publicat i el que més m'agrada. Després, en algun bar de la Plaça Reial de Barcelona, o de la Llotja de Palma, aixecaré una copa a la seva salut.