Acció directa contra els bars renouers!
L'Ajuntament de Palma permet i fomenta el renou dels bars. Legalment, han de funcionar amb la porta tancada, però si la tenen tot el dia oberta no són sancionats. Si els veïns criden la Policia Local, sovint ni compareix. Així no hi ha atestat ni proves, i les ordenances són paper banyat.
A més, l'Ajuntament fomenta el renou autoritzant els bars a ocupar carrers estrets amb taules, a fi que els clients hi puguin seure i fer tant de renou com vulguin. Això passa a carrers que just fan dos metres i mig d'ample, de manera que el renou és inevitable per molt civilitzats que siguin els clients, i sovint no ho són. Una "terrassa de bar" en aquestes condicions no s'hauria d'autoritzar mai, però l'Ajuntament fa calaix cobrant la taxa corresponent i els veïns li importen un rave!
Per acabar-ho d'adobar, la legislació permet que el renou dins les cases sigui de 55 decibels de dia i 45 decibels de vespre. Ningú pno ot fer vida normal a ca seva en aquestes condicions, ni de dia ni de vespre!
Aquestes regles de joc són a mida dels bars, els veïns estan indefensos. Llevat que prenguin llum de na Pintora: igual que els bars tenen impunitat per molestar els veïns mentre no facin res "tipificat" en el Codi Penal (així m'ho va justificar un policia local), els veïns poden actuar contra el bar renouer i els clients fent-los accions directes que tampoc no estiguin "tipificades", però que molestin molt. Una vegada i una altra.
Es tracta d'arruixar els clients i de fer la vida impossible al bar renouer, fins que l'amo es vegi obligat a tancar el negoci. Actuant així, els veïns no han de tenir remordiments: l'amo del bar i els clients tampoc no en tenen quan torturen els veïns. Simplement, es tracta d'aplicar-los les mateixes regles de joc, gaudint de la mateixa impunitat.
Ho vaig explicar al policia i va fer la mitja rialla.
Lluís Cerdó Fernández. Palma.
L'IES Felanitx i les mangarrufes de la Conselleria
Imagineu-ho. Un director d'institut, el de l'IES Felanitx, per exemple, que en voler-se reincorporar com a simple professor a la seva plaça d'anglès, de la qual és el propietari, aquesta hagués estat modificada per la Conselleria i, d'un dia per l'altre, la plaça fos de física i química en anglès. Un canvi del perfil sense seguir el procediment normatiu establert i, en aquestes circumstàncies totalment irregulars, el Sr. Nicolau Barceló fos enviat a fer anglès a l'IES Dragonera. Quin disgust!
Doncs això és el que ha provocat el Sr. Barceló amb la plaça que un servidor ocupava com a professor interí. Evidentment, no és res personal. És casualitat que fos jo qui ocupàs la plaça i no un altre. Però les normes són per a tots i no segons la conveniència de cadascú.
Tot començà quan les retallades del Govern suprimiren una plaça vacant de ciències naturals en anglès. Aquest fet posava, relativament, en "perill" la línia en anglès o seccions europees.
Davant això, el director demanà a la Conselleria d'Educació el canvi del perfil d'una altra plaça de naturals per convertir-la en naturals en anglès. Però aquesta sí que té propietari -actualment en comissió de serveis a un altre centre-, motiu pel qual és coberta per mi en qualitat d'interí de pacte. Fou la solució fàcil, però irregular, perquè no es respectà el procediment adient.
En un primer moment, pareixia que la Conselleria no havia accedit a les pretensions del director, i la plaça de naturals va ser convocada sense anglès. Així, durant el procés de selecció de places vaig haver d'escollir-la en primer lloc dins el Bloc 1, això implicava l'obligació de tornar a l'IES Felanitx com a professor de ciències naturals, opció que encara desitj.
Fins aquí semblava repetir-se la situació viscuda amb el director del CEPA SUD l'any 2010. Aquell cop, quan el canvi m'afavoria, la Conselleria el denegà i vaig ser desplaçat. Ara, però, la denegació permetia quedar-me a Felanitx. L'Administració demostrava coherència. Denegació en ambdós intents.
Tanmateix, arribà la sorpresa. Es confirmaren els rumors. Un institut no és una caixa hermètica. La plaça fou, posteriorment, eliminada. No va ser adjudicada a cap professor. Una trucada de la Conselleria, en resposta a la reclamació presentada, m'informà que la plaça sortiria al setembre com a naturals en anglès. La irregularitat comesa m'ha deixat sense opció de tornar a Felanitx.
Maneres d'altres temps i arbitrarietat a dojo per part de la Conselleria no deuen ser menyspreables si resolen la urgència d'un director, de currículum progressista, que "mira per la casa". Segur que són mostres d'altruisme en un curs que promet ser "tranquil".
A partir d'ara, ja ho sabem. La insistència pot ser suficient per crear jurisprudència. Professorat! Feu bonda! Un canvi de perfil pot enviar-vos ben lluny. És compliran més rumors? L'extensió de les permutes als interins permetran el retorn a Felanitx de la professora que impartia naturals en anglès?
Ara ja crec qualsevol cosa. Deixem que la Justícia faci el seu camí, tot i que el seu dictamen, per desgràcia, arribarà massa tard.
Francesc Anglada Benejam. Palma.
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
La meva amiga Júlia té 25 anys i és llicenciada en Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Fa just un any, es va sentir la més afortunada del nostre grup d'amics. Havia aconseguit feina i, a més, era una feina relacionada amb la seva carrera! Va formar part d'un banc prou conegut a Catalunya. Avui, després de 12 mesos explotada, ha decidit plegar. Està trista perquè veu que ha deixat escapar una oportunitat. Jo la vull animar. Tenim una edat un tant contradictòria. Som una generació que té 25 anys, una edat suficientment avançada com per saber què fer amb la nostra vida, però també una edat suficientment primerenca com per poder rebutjar qualsevol tipus d'explotació. Espanya està malament i el món laboral cada vegada és més precari. Però res d'això serveix d'excusa per fer feina passant nervis, tensions i conflictes. Després de l'època universitària, plena de satisfacció, estudi i vivències per recordar, ens hem vist obligats a fer un salt i dedicar-nos a una vida en recerca d'un sou. És igual si estam explotats o si no passam gust, hem de cercar feina i molt millor si té relació amb la carrera. I això no pot ser. Entenc que és hora de cercar certa independència econòmica, sí. Crec que ja ens han ajudat suficientment els pares com per seguir “xupant des bote”. Però hem de poder trobar alguna cosa que ens faci tenir ganes d'aixecar-nos ben d'hora cada dia. Podrem fer feines sense relació amb la carrera i poc productives, però benvingudes seran si serveixen per domar-nos certa tranquil·litat temporal i no ens generen tensió. I mentrestant, segur que poc a poc anirem descobrint què volem fer realment amb la nostra vida. Hem gaudit d'uns anys universitaris pensant que en acabar només ens quedaria el record d'aquells moments, per passar a una època marcada de rutines i frustracions. Tenim 25 anys i així és, recordam els anys d'estudiant com els millors. Perdonau-me, però jo no ho vull així. Vull arribar als 30, o 35, i recordar també aquests anys com una època plena de satisfaccions. Sé que ja no són anys de marxes, alcohol i despreocupació. Però també sé que ara puc afegir nous al·licients. Ara puc gaudir del fet de veure que estic descobrint una ciutat nova. Ara puc gaudir del fet de veure que conec un nou idioma. Ara puc gaudir del fet de veure que vaig superant entrebancs. I ara puc gaudir del fet de conèixer nous ambients. Perquè no tenc la feina de la meva vida, però em dóna un benestar suficient com per poder gaudir de tots aquests detalls. A més, sé que no estic perdent el temps i començ a saber el que de veritat vull fer en aquesta vida. Al final, la vida està feta de petits plaers. Petites alegries quotidianes: Com aquella conversa que vares tenir tal dia amb els amics, aquell sopar què feres amb aquell antic company, les rialles d'aquell horabaixa mirant una pel·licula amb família, el dia que et vares perdre a tal ciutat però vares saber trobar el lloc.... Això és la vida. Vull tenir-ne 40 i pensar: que bé que m'ho vaig passar! No vull tenir-ne 40 i pensar: Què he fet a part d'estar tancat a un despatx? Així que, tranquil·litat, perquè mos ho mereixem. Hem estudiat quan feia falta i ara ens toca decidir que volem fer realment. Però, mentre feim el camí, hem d'assaborir cada moment per tal de poder avançar. Un dia o altre arribarà la nostra hora, arribarà aquella feina que ens farà estar bé. Mentre l'esperam, anem a aprofitar l'ocasió i anem a descobrir tot el que depara la vida a una generació com la nostra. A prendre per sac aquesta feina, ben lluny la guarda de “pijos” neoliberals que s'alimenten d'explotació, insolidaritat i odi. Tú no has de ballar a aquest ball. Nosaltres som gent de verbena, de balls a l'aire lliure envoltats de gent alegre. Segueix estudiant, fes altres feines per anar tirant, viatja, aprèn idiomes..., el que sigui. Fes tot el possible per no ser un ni-ni i tot el necessari per recordar que, quan en tenies 25, també t'ho vares passar bé.
Molt encertat el teu comentari, Miquel Trias. Uns pagesos que veren per la televisió en Josemarrón carregant les garbes d'alfals s'exclamaren: cap de fava! Una manera clara i sintètica per descriure el paperot que feia allà. I crec que deu ser l'opinió majoritària dels pagesos. Quina classe d'assessors deu tenir aquest home, que l'empenyen a fer aquests ridículs. Ja fris que torni a començar El intermedio per veure si el treuen amb les garbes o amb les corvines, amb l'aigua banyant-li els texans, que pareixia un anunci d'AXE. Em vaig fer un fart de riure.