Cartes dels lectors

AMIPA de Calvià
L'agressió feixista -tots els complements de l'atac perpetrat el passat cap de setmana duen l'empremta d'aquest sistema polític- que han patit els locals de l'AMIPA de l'escola de Ses Quarterades de Calvià m'ha fet pensar en la valuosa aportació que ha fet aquesta associació de mares i pares quan, de manera decidida, ha defensat el projecte lingüístic de l'escola. En un municipi que demogràficament parlant és una amalgama de cultures i llengües; en un municipi en què, finalment, s'ha aconseguit el bipartidisme institucional al qual aspira el nacionalisme espanyol; en un municipi en el qual els dos partits amb presència a la institució municipal miren amb displicència la normalització de la llengua catalana, l'AMIPA, en canvi, ha tengut la valentia de defensar l'ús escolar -regularitzar el català més enllà d'altres iniciatives merament voluntaristes que han fet altres entitats- d'una llengua que pateix els intents d'extermini a força de minoritzar progressivament els àmbits del seu ús. Enhorabona i coratge.
El nacionalisme espanyol no té manies, sigui quina sigui la tàctica circumstancial de la qual fa ús segons el moment. Les darreres resolucions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la presència del català a les escoles i qüestionant l'ús preeminent de la llengua catalana a l'Ajuntament de Barcelona demostren que en temes d'identitat ells sí que no tenen por de provocar el xoc de trens, contràriament als coneguts pusil·lànimes de casa nostra que, insolidaris amb les societats que pateixen les conseqüències de l'espoli econòmic, intenten evitar el conflicte fiscal.
Als nacionalistes espanyols que s'autoanomenen demòcrates, l'estat plurinacional els incomoda i consideren la diversitat lingüística un risc, encara que sigui a costa d'exterminar els drets més bàsics de milions de persones. No és que de cop i volta les regles del joc hagin canviat, perquè a hores d'ara ja sabem que la transició democràtica va ser un bluf, el que passa ara és que han fet explícita, i sense manies, la cruor d'una contesa que fins fa poc, tot just fins que el seu tribunal constitucional es va carregar l'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, havien intentat que fos merament tàcita. Ara han plasmat el conflicte perquè intenten esbrinar fins on arriba el consentiment de la societat civil.
El procés de l'ofensiva s'ha precipitat i encara sort que la ciutadania reacciona perquè el desànim, en haver de fer front a les adversitats del moment, comportaria el fracàs social, l'enderrocament dels fonaments de la democràcia amb garanties i el desinflament de les aspiracions a la sobirania de la llibertat.
Només aquells que planten cara a l'ofensiva dels reaccionaris, la punta de llança dels quals sempre han estat els feixistes, donen forma diàfana, a poc a poc i amb pas ferm, al que en un futur podria ser, perquè de moment no és més que l'esborrany d'un assaig programàtic, l'esclat de la democràcia real.
Jaume Vicens Escandell. Calvià.

Volen que no arribem a final de mes
L'altre dia, em vaig trobar amb el següent titular: "L'únic que pot salvar la situació és davallar els sous als funcionaris". Era el que deia un economista, quan li demanaven què es podia fer per evitar la intervenció d'aquesta comunitat autònoma. El primer que vaig pensar va ser: a Grècia els han davallat un 25% i la situació no s'ha salvat per res. Resulta que aquest senyor també és conseller del Banc d'Espanya i això explica moltes coses. Des de fa molts d'anys, m'he adonat que, quan un representant de la banca apareix als mitjans de comunicació, sempre insisteix en el tema d'abaixar sous als treballadors, siguin públics o privats.
Diuen que hem de ser més competitius, però no xerren mai de competitivitat via productivitat. És bastant contradictori que uns senyors, els banquers, cobrin tant per dir que nosaltres, els treballadors, hem de cobrar manco. Per què està tan interessat el sector bancari a davallar els salaris? El principal negoci de la banca és deixar doblers a canvi de cobrar uns interessos.
Com més baix tinguem el jornal, més possibilitats hi haurà d'haver d'endeutar-nos quan ens enfrontem a una despesa important, perquè no haurem pogut estalviar pràcticament res i no tindrem més remei que anar al banc a demanar doblers.
Tot i que ara la banca és molt reticent a concedir crèdits, ja que està molt ocupada tapant els seus forats i especulant contra el deute sobirà, açò és el que s'ha fet fins ara i el que es continuarà fent. El salaris baixos, a més a més de ser un negoci per a la banca, generen pèrdua de llocs de feina i crisi.
Segons el premi Nobel d'economia Stiglitz i l'economista V. Navarro, estam davant una crisi de demanda en un país on el 70% del que es produeix es consumeix dins Espanya mateix, on més del 80% dels llocs de feina són generats per les pime, les polítiques de moderació salarial ens duen cap a una espiral de baixada de consum, reducció de salaris: menys salaris menys consum, més gent al carrer...
Els comerços no venen, perquè els treballadors han perdut poder adquisitiu. Abans de la crisi, del 1994 al 2006, el salaris reals van caure un 6%, en època de bonança econòmica.
El salari mínim interprofessional a Espanya és de 748,30€, la meitat que el de França, Bèlgica i Holanda. Només tenim per davall Portugal i els països de l'Est.
No serveix l'excusa de dir que Espanya no té el nivell de riquesa de França, Bèlgica i Holanda per no haver d'apujar els salaris. És fals. Espanya té un PIB per capita que és ja del 94 per cent del PIB per capita de mitjana de la UE-15.
El que passa és que està molt mal repartit. Tal vegada el que volen és que no arribem a final de mes.
Rafel Carretero Moreno. Ciutadella.