17/11/11 0:00
TW
2

Que us facin més mal que a mi falta
El matí de dimarts dia 8 de novembre vaig anar a l'Ajuntament de Montuïri a realitzar-hi una consulta i, òbviament, vaig aparcar el cotxe a la plaça Major. Una vegada feta la gestió al Consistori municipal, vaig sortir per partir cap a casa i em vaig trobar amb un matrimoni conegut, ja de bastant edat, com jo. Amb ells vaig conversar durant una bona estona abans de pujar al cotxe. Una vegada dins i amb aquest en marxa, s'apropà una senyoreta molt educada i amable per demanar-me si volia signar per col·laborar amb un col·lectiu de discapacitats. Jo, escalivat d'altres vegades, li vaig posar l'excusa que no duia a damunt el DNI. Ella, molt amable tota l'estona, em contestà que no era necessari, que bastava amb la firma.

Seguidament, li vaig demanar el document que duia a les seves mans i, efectivament, vaig llegir a les lletres grosses que es tractava d'una associació de discapacitats. Amb tota la bona intenció, hi vaig estampar la meva firma per poder dirigir-me cap a casa, però abans la simpàtica senyoreta em demanà si duia algun document per poder comprovar la meva signatura. Jo, amb tota bona fe, em vaig treure la cartera i no la vaig amollar de les mans, ja que el DNI hi era a la vista. Seguidament, ella em digué que no duia ulleres i posà en marxa la seva tàctica: va fer unes senyes amb les mans i comparegué una altra al·lota per comprovar, amb la seva bona vista, la meva signatura. Després d'uns 15 o 20 minuts d'haver arribat a casa, no sé per quin motiu vaig treure la cartera i vaig adonar-me que m'havien robat tots els doblers que hi duia dins.

M'he proposat escriure el cas per felicitar aquestes males persones per la manya i enginy que han tingut per convèncer un home de 86 anys, i per la manya i facilitat que han tingut per agafar els doblers de la meva cartera sense que jo no l'amolli en cap moment de les meves mans. Aquestes persones s'han aprofitat de la desgràcia que sofreixen dia a dia els discapacitats, com també de la meva bona fe, per robar-me.

Si per casualitat aquesta carta arriba a aquestes hàbils persones, voldria donar-los l'enhorabona per la finura que han tingut per guanyar quatre doblers. També us vull fer saber que aquests doblers que m'heu robat són fruit de molta feina honrada, no com la vostra, i amb moltes gotes de suor. No me'n sobra cap, però tampoc no me n'han sobrat perquè arribin a les vostres brutes mans, per tant, voldria que us fessin més mal que a mi falta. De tota manera, i perquè vegeu com som, quedau convidats a fer un cafè, o a dinar, al lloc que vosaltres dues trieu, però amb la condició que sigui amb la claror del sol perquè estic a punt de complir els 87 anys i no puc conduir a les fosques. Us diré que aquesta tàctica us fa tenir doblers mal adquirits, per tant, i de bell nou, us repetesc que esper que us facin més mal que a mi falta. Que Déu us doni el premi que mereixeu i us col·loqui al lloc que us correspon.
JERONI GARAU BAUZÁ. Montuïri.

Salut i seny dia 20
Sé el que he d'escriure i ho escriuré, i per això escriuré el que he dit que escriuria, i per això seguiré escrivint allò que em toca escriure, encara que qualcú no es cregui que escriuré el que he dit que escriuria. Que, per cert, no sé què és el que he d'escriure. Salut i seny dia 20.
PERE COLL AGUILÓ. Palma.

L'Església pixa fora de test
Estic llegint escarrufat i amb el cor nuat el llibre documentadíssim de l'historiador i gran hispanista britànic Paul Preston: El holocausto español. El recoman a qui vulgui conèixer la història de la incivil guerra civil i afinar el fil de les neules del rerefons que la mogué. No foren sols els militars que es convertiren en botxins, foren sobretot els falangistes i molts de terratinents, i també els anarquistes, que s'encarregaren d'assassinar unes 200.000 persones, lluny del fronts, afusellades extrajudicialment o després de judicis que farien plorar les pedres, sense comptar els devers 300.000 que moriren al front i el més de mig milió que hagueren de partir a l'exili. Els nombres són coneguts, però el que el jovent no es pot imaginar és que la gent "educada i instruïda" pot ser més cruel i dolenta que la tinya. El salvatge i sàdic assassinat de Gaddafi ens mostra el que som capaços de fer els humans; no els "moros incultes" i els pobres, sinó també els catòlics encorbatats i botifarres.

Tothom sap quin sector, encapçalat per militars i secundat per la Santa Mare Església , s'aixecà contra la segona república i quins interessos defensava. Unamuno ho qualificà: "És un estúpid règim de terror. S'afusella sense procés i sense cap justificació... No hi ha res pitjor que el maridatge demencial del quarter amb la sagristia". Vet aquí les conseqüències: quaranta anys de repressió (amb 100.000 morts més) i dictadura, i per afegitó, endossant-nos una monarquia.

Se sap bé quin partit replega els hereus del franquisme i, ben igual que abans, l'Església mostra el llautó amb el darrer comunicat de la Conferència Episcopal en què es posa de part dels mateixos, i atiant el foc contra els endimoniats separatistes i independentistes.

Ha estat mai il·legalitzada la Falange, o ha demanat mai perdó de ser autors de tantes morts? Tampoc no ha demanat perdó l'Església catòlica d'haver engrescat les seves ovelles cap a una creuada d'injustícia i sang i de passejar el dictador sota pal·li dins els temples, qui encara no ha estat jutjat com a primer responsable de tantes víctimes, tortures i persecucions. Votants, davallau de l'ase als que sempre han colcat i anau alerta que qui neix ase no pot morir ruc.
MARIANO MORAGUES. Artà.