Cartes dels lectors

Ni Can Calo ni Kan Kalet
El fenomen hipocorístic (fer els noms de persona més simpàtics) deu esser general en la majoria d'idiomes. Una de les singularitats del català tradicional és l'afèresi, que consisteix a llevar la primera o més síl·labes als noms de fonts, entre altres modificacions. El cas més típic és el dels noms masculins de tres síl·labes reduïts a dues: encara s'usen (Bar)Tomeu, (Gre)Gori, (Cris)Tòfol, i pocs més, de vegades un poc més transformats (Ga)Biel. Abans era molt més freqüent, i tant era així que, en el cas de prenoms de dues síl.labes, per complir amb aquest costum, es feia l'afèresi a partir dels diminutius: (Ra)Felet, (Nar)Ciset.

Als diminutius també hi hem estat molt aficionats. Probablement sorgits al llenguatge infantil, després esdevinguts malnoms, ens apareixen curiositats com per exemple (Jau)Mico i (Jau)Millo. En aquesta línia, un dels noms més prolífics ha estat Miquel, adesiara transformat en Miquerillo, (Mi)Querol, Queló, Quelet, Quelota... actualment en desús. Els noms de persona sempre han estat sotmesos a modes, que de cada vegada canvien més aviat, i els de dona encara més. Aleshores, amb les darreres empentes de les cultures veïnes o globals, ja tenim un altre costum a les darreretes.

Els primers, i darrers, noms exemplificats són dels pocs que semblen tenir futur, però són molts més els que tenen un passat més feliç i ens els retrobam a la toponímia, freqüentment mal escrits, sigui per inèrcia, costum familiar, pèrdua o desconeixement de l'arrel (sempre ho hem vist així, com els bunyols a l'escut de Bunyola). Els noms de família (llinatges o malnoms) solen tenir més partidaris de conservar-los com els han vist sempre, independentment de normes ortogràfiques, mentre que amb els noms d'empreses no hi tenim veu ni vot, i, després d'haver vist "Akadèmia", ja hauríem d'estar curats d'espants. Ara bé, si es tracta de toponímia, ben especialment si encara és transparent, cal seguir les normes ortogràfiques.

Tot i que en algun cas s'hi pugui haver entravessat una etimologia distinta, després de 'Can', per exemple, és quasi segur que a continuació hi ha el nom de l'amo (o madona, segurament d'altre temps), que ha d'esser un prenom o derivat. Així doncs, cal escriure: Can Queló, Can Quelet, Can Querol, font d'en Quelota, el Miquelet (si a València algú vos fa cas explicau-li-ho)... i ja que hi som: Son (Ig)Nasi, Can (A)Mador, Can (Sal)Vador, Ca Na (Ce)Cili(a), So Na (Segis)Munda... aquest darrer de vegades escrit "Son *Amonda".

I si no és abusar, parlant, i escrivint, d'aquest "Can" tan estimat, podríem començar a pensar d'abolir-hi l'apòstrof (Ca'n), no veig altra manera de no passar vergonya aliena amb els mesquinets que, anau a saber per què, tenen necessitat de demostrar que ja saben escriure "C'an". El català ja té bastants problemes ambientals, i després de les darreres ocurrències del Govern, res no li impediria de posar l'enxufat més pervers a remenar-nos els apòstrofs. Pel sector indígena del PP, com (An)Toni Pastor, no passeu ànsia, ja trobarà la manera de donar la culpa a (Fran)Xisco Antich.
PERE LLOFRIU. Palma.