17/09/11 0:00
TW
0

Peripècies i tribulacions amb la neteja de Palma
El dia 19/07/11, cansat de veure que els carrers del barri de Son Cladera es troben en un estat deplorable -tant en serveis com en manteniment i higiene-, vaig decidir posar una reclamació/suggeriment a la pàgina web del nostre Ajuntament. La reclamació va ser numerada com a DMS 24833.
Una vegada establerta la direcció, la nota arribà a Emaya. I em contesten: "Amb referència a la sol·licitud de neteja amb aigua al barri de Son Cladera, li informam que, a partir del dia 20/07/11, s'iniciarà aquest tipus de neteja a tota la zona, començant pel carrer de Cala Malgrana".
Efectivament, aquest dia un camió cisterna realitzà la neteja del carrer. L'endemà vaig fer-hi una volta i no vaig veure-hi operaris d'Emaya. Li vaig demanar a un treballador que agranava les voravies què havia passat. Em digué que havien enviat el camió a una altra zona. L'ondemà, el camió aparegué i netejà una zona del carrer de Cala Llombards.
El camió va deixar d'aparèixer-hi misteriosament. Al cap d'uns dies vaig enviar un correu sol·licitant informació de si s'havien establert terminis per a l'execució del servei i vaig informar de les zones que s'havien arreglat.
Durant l'agost, l'única zona enjardinada i amb parc del barri va ser sanejada. Quan dic sanejada és perquè fins a aquella data era una zona insalubre i pudent, on els al·lots podien jugar. No sé si el responsable va ser Emaya o Parcs i Jardins.
Per setembre, vaig decidir cridar al telèfon de contacte dels correus rebuts d'Emaya (971 774 300), tot pensant que aquest telèfon pertany a algun càrrec de certa importància de l'empresa, però és el d'una empleada molt diligent però amb responsabilitat limitada en la presa de decisions. Aquesta senyoreta m'informa que remetrà la meva reclamació a l'inspector de zona i li sol·licitarà que es posi en contacte amb mi per telèfon.
Passats diversos dies, ahir, dia 13 de setembre, l'inspector de zona es posà en contacte amb mi i, després de mantenir una conversa una mica tensa, al principi i posteriorment cordial, em digué que aviat deixarà la zona, després de ser-hi durant un mes -que no té prou personal per dur els camions cisterna, però que, per al centre de Palma, sí que n'hi ha, de conductors-. També em va dir que havia enviat una grenadora feia uns dies, que havia netejat "curiosament el carrer de Cala Malgrana" i que durant l'estiu no s'ha contractat personal, etcètera.
M'he decidit a contar aquest epidosi perquè crec que en aquests moments just els mitjans de comunicació són capaços de treure els colors als politics, i no em referesc només als actuals. Al meu carrer, hi ha taques a l'asfalt des de fa mes de dos i tres anys -taques dignes de ser catalogades i estudiades pels científics, i protegides, si s'hi troba flora i fauna endèmica. Els convid que facin una volata pels carrers, que cerquin en els contenidors de fems, a prop del col·legi, i valorin si mentesc.
PEDRO LATORRE CALVO. Palma.

Carta als "educadors de gent gran"
Només un sap què és la manca d'autonomia personal quan comença a patir-la. Tot el temps que un la frueix, no s'adona del seu valor.
Educar per a l'autonomia de la persona gran des de la prepotència de certs joves, es converteix en una quimera que pot ser més propera a fer gent desgraciada que a ajudar la persona gran a sentir-se feliç i a gaudir dels darrers anys de la seva existència.
Estic convençut que l'autonomia personal de la persona de la tercera edat té repercussions sobre el cos, pel pes dels anys; també les mancances arriben al cervell humà, que, com una part important del nostre esser, cada cop té menys cel·lules actives i, en canvi, més capacitat de relacions cel·lulars; tanmateix l'autonomia personal de la gent gran necessita reeducar la nostra psique de manera progressiva i constant.
No sentim parlar amb certa frequència del vell malhumorat i que engega la gent que té a prop? Doncs, que falla, aquí? La bona voluntat? L'educació i manca d'equilibri emocional? Sense dubte, hi ha molta feina a fer per part de les persones grans, però no és menys cert que la societat els pot ajudar a trobar goig en els anys de vida que els resten.
Dins la vida de qualsevol persona, el sentit social és imprescindible per viure amb els altres. Conviure i conviure bé no només és una virtut, sinó una necessitat de l'ésser humà. I per ventura, no ho és també de la majoria de les bèsties? Però per arribar a la convivència sensata, equilibrada, rica en matissos, com es pot esperar d'una persona assenyada, positiva davant la vida, animadora dels qui estan al seu entorn, cal un aprenentatge, unaatenció constant cap a les actituds no sempre freqüents dins una societat competitiva com la nostra.
Si bé és veritat que l'autonomia corporal, unida a la cerebral, psicològica i social, són ja demostració d'una maduresa personal gens fàcil de trobar, crec que no és suficient, si l'home no se n'ha plantejat la trascendència, ja sigui per negar-se la fe en ella o per cercar-la com a motivació per al comportament ètic o per deixar un rastre de bon comportament dins la mar per on hem navegat durant la vida. Ningú no pot marginar aquests aspectes del desenvolupament de l'autonomia personal. Tenir cura de totes aquestes necessitats, tant de caràter econòmic com material, ens obliga a obrir camins nous per aconseguir-ho.
PERE BARCELÓ. Puigpunyent.