Cartes dels lectors

Pobres, però dignes
Tal dia com avui, acabant l'agost, els meus fills varen assistir, a la piscina de la Cabana, a l'entrega de diplomes pel curset de natació, acte que sempre ha estat acompanyat per l'obsequi d'un donut i un suquet o cosa semblant. Enguany, he quedat astorat quan he vist que, en lloc dels productes esmentats, s'ha obsequiat els infants amb un polo de gelat que el pal que l'aguantava feia més embalum que l'aliment mateix.

Tots sabem que estam en crisi i que les solucions que s'aporten, sempre per part de les autoritats i institucions, mai no afavoreixen les classes mitjanes, que només són alabades i considerades pels "honorables" governants a l'hora de votar, però trob, i crec expressar el sentiment de la majoria de la població, que, en lloc de fer públiques aquestes injustícies típiques de rapinyaries, en comptes de donar un miserable gelat, val més que no ens doneu res. Si jo fos el batle, i dins una conjuntura de crisi, si no hi hagués recursos per fer un detallet digne a tots els infants que han participat en el curset de natació, el pagaria de la meva butxaca (butxaca de batle).

Si amb això no n'hi hagués prou, demanaria una aportació al Sr. Josep Bauzà (o hem de dir Sr. "Jose"?), que prou traça ha tingut d'apujar-se el sou d'una manera exorbitant i vergonyosa tot d'una que ha arribat al poder. Tal vegada somii truites o deman la lluna en un cove quan dic això, però el món seria més agradable i més just si els que tenen accés a la part més grossa del pastís (polítics i altres sectors) deixassin d'estar tan aferrats als miserables doblers i pensassin un poc en l'altra gent. Pens que l'any que ve els meus fills només aniran al curset de natació, si es fa, però dubt que vagin a l'entrega de diplomes, no sigui cosa que, a damunt, els pares haguem de pagar per un miserable gelat per no fer malbé els humils emoluments que s'enduen els nostres governants.
Joan Llorenç Amer Comes. Marratxí.

Carregar-se la llengua
Fa uns dies, llegia unes declaracions de la directora general de Cultura i Joventut en què deia que amb tants d'enfrontaments ens carregaríem la llengua. He de dir que, tot i que la nostra diferència ideològica és evident, tenc simpatia personal cap a Isabel Cerdà, per tant, des del meu respecte cap a la seva persona, només puc afegir que té raó: amb la nova política lingüística del Govern balear, es carregaran la llengua.

De fet, no dubt que quan en una societat bilingüe una de les llengües és considerada, en tots els àmbits, un requisit (obligació) -com és el cas del castellà- i l'altra considerada un simple mèrit per accedir a l'Administració pública -el cas del català-, això suposa, senzillament, iniciar una política d'arraconament d'una de les dues llengües (evidentment la catalana) per intentar que la nostra societat esdevingui monolingüe.

Per altra banda, voler implantar la lliure elecció de llengua en una societat en què una d'elles és requisit i l'altra no també suposa, al meu parer, un intent de carregar-se la llengua més feble. Tenir un president que diu que a Balears no diem got, sinó tassó, tal vegada no suposa voler carregar-se la llengua, sinó que suposa un desconeixement de les diferents formes dialectals del conjunt de l'arxipèlag.

Tenir un conseller de Turisme que es nega a dir una paraula amb la llengua materna de molts dels ciutadans d'aquesta terra també ajuda a fomentar el desconeixement i el desprestigi d'una de les dues llengües oficials.
De totes maneres, després d'escoltar declaracions en contra del Decret de mínims i de la Llei de normalització lingüística, i d'escoltar alguns membres del Partit Popular durant la recent campanya electoral, a ningú sorprèn la seva voluntat de carregar-se la llengua, o sí? Per tant, evidentment, trob encertat que es digui que el Govern actual, amb aquesta actitud, es carregarà la llengua pròpia de la nostra Comunitat.
Joan Ramon Bosch Cerdà. Palma

Tropes a l'estranger
Espanya mai havia tingut tantes tropes a l'estranger com ara, almanco des que va perdre les colònies. Fa cosa de quatre anys ja representava una despesa d'un milió d'euros diaris -actualment ja deu ser de dos milions d'euros diaris-, i ja fa cosa de deu anys que hem de pagar aquesta hipoteca que no ens deixa viure. Com no hi ha d'haver crisi? El primer que s'ha de fer és retirar les tropes de l'estranger; segon, si no n'hi ha prou per arreglar la crisi, reduir aquesta despesa a la meitat quant a renovació de l'armament. Segur que sobrarien diners per poder viure a l'estat del benestar, com hi viuen els països neutrals com Àustria, Suïssa, Suècia, etc.
Francesc Domènec Ferrer. Palma.