02/09/11 0:00
TW
0

Mallorca: del "volando voy" al "volando me voy"
Mediterrània, Mallorca, cruïlla de "cultures": balearització, màfia calabresa, russa, siciliana, corsarisme i pirateria diversa, Camorra, especulació, economia submergida, berlusconització, destrucció del patrimoni "arquitectonicolingüisticopaisatgístic"... "sense complexos" . El PP arrasa electoralment a Son Banya, supermercat de la cocaïna. Clavegueram sempre a punt de rebentar. Ni OCB, ni ACA, ni GOB que valguin. El poble vol marxa, hem passat massa aviat del món feudal al capitalisme boig i salvatge. 40 anys de feixisme no hi ajuden gaire tampoc. Mediterrània: melting pot molt més tenebrós que aquesta imatge lluminosa i lúdica, pseudohedonista tanmateix, que els anuncis de cervesa ens volen suggerir cada estiu. Molts dels joves, si baden un poc més, aniran a fer feina amb xofer.

Això sí, però el xofer serà qui conduirà les camionetes que aniran a cercar mà d'obra els matins per les places dels pobles com aquells que passen a assetjar les prostitutes per Son Pardo o com en determinats punts de Mallorca es fa amb immigrants. El treball que era un dret s'està convertint en un luxe, els treballadors esdevenen mercaderia per emprar i tirar. "I si no t'agrada aquí, fora fa molt de fred". Aquesta és la frase que sentirem en boca dels qui anomenen, aquests que governen, "emprenedors". Emprenedors com s'ha de ser, neoliberals encara que monopolitzin tot el que puguin i més, fervents defensors de la moral de tota la vida encara que prevariquin i robin de l'erari públic tant com puguin. Moral "de tota la vida", com quan caminaven mig de grapes i l'australopitec que tenia la massa més grossa es menjava el tros de carn més gros. La deixareu feta una monada, Mallorca. On es podrien trobar més a gust els Borbons?

Em sap greu per gent com Xisco Antich, a qui imagín fa anys amb una mobilette anant a fer feina a Cal Dimoni per pagar-es la carrera. No va canviar de mentalitat sent president. Aquí, a Mallorca estant, sembla aplicable a les esquerres allò de "massa salsa per a tan pocs ous". Cinema de barri, al costat d'això, és cinema escandinau. Deia la cançó: "Volando, volando de Mallorca me voy con ilusión... la la la la...".
MONTSERRAT ALCARAZ VICH. Campos.

La indústria armamentística
no coneix la crisi
L'informe anual de 2010 sobre el comerç mundial d'armes de l'Stockholm International Peace Research Institute revela que en aquest període la despesa mundial en armament va augmentar un 1,3%.

La situació de crisi econòmica global fa difícil trobar arguments que justifiquin que la despesa en armament no només no es redueixi dràsticament, sinó que en moments de contínues retallades socials sigui augmentada. La lògica que avala aquest fet la trobam en els interessos oligàrquics creats al voltant d'aquesta indústria i del paper que juguen els exèrcits en el sistema capitalista.

Repassant les dades de l'informe, veim que els Estats Units, amb un 5% de la població mundial, acapara el 43% de la despesa en armament. El segon país de la llista és la Xina, amb un 7,3%, tot i tenir el 20% de la població mundial. Els EUA també encapçalen la llista d'exportadors d'armament, amb un 30%, i set de les deu principals companyies armamentístiques són nord-americanes. En un país sense una cobertura sanitària pública, amb 48 milions de pobres, 30 milions de consumidors de drogues i dos milions de reclusos, no hi ha millors activitats on orientar aquests recursos i forces productives?

El sobredimensionat aparell armamentístic dels EUA té el seu origen en la Segona Guerra Mundial i, sobretot, la Guerra Freda, quan juntament amb el sector petrolífer va ser un factor determinant de la reproducció del capitalisme nord-americà. Un extens teixit industrial, financer i tecnològic es va fonamentar en la producció d'armament destinat a la cursa armamentística contra el Pacte de Varsòvia i a garantir el paper hegemònic dels EUA enfront dels estats perifèrics del món capitalista.

Amb el triomf de la contrarevolució a l'URSS i la desaparició del Bloc de l'Est va desaparèixer l'amenaça, moltes vegades exagerada, que justificava mantenir aquest complex armamentístic. Va arribar així el moment de cercar enemics, la primera guerra del Golf, la intervenció a Iugoslàvia i més tard, amb l'11-S, va començar "la lluita contra el terrorisme", una farsa per intentar justificar l'espoli de gas i petroli a l'Afganistan i a l'Iraq alhora que es donava sortida a la maquinària militar.

Els EUA són el cas més clar de fins a quin punt els interessos creats entorn d'aquesta indústria són determinants en la política internacional i de com els estats hi destinen recursos deixant de banda problemes prioritaris.
Vint anys després d'acabar la Guerra Freda, aquell enfrontament que suposadament ens mantenia en perill constant, veim que el consum mundial d'armes ha crescut més d'un 50% i que la gran superpotència mundial no té cap oponent a l'hora d'iniciar guerres i d'estimular conflictes que serveixin als interessos de la seva oligarquia.
Convindria que hi reflexionassin tots aquells que es diuen d'esquerres i que es van mostrar tan entusiastes amb la fi del Bloc de l'Est.
ALFONS SASTRE SERRA. Palma.