Cartes dels lectors

Un substrat cultural els aixopluga
"Al poble tothom assegura saber qui són i, fins i tot, n'hi ha que els han sentit bravejar al cafè d'haver estat ells, els responsables". Sembla talment un episodi quotidià de contraban de fa un segle, contat per Pere Ferrer..., doncs no, és transcrit de la revista Bellpuig n. 612, a tenor de l'incendi Artà/99 (1.100 Ha cremades).

Segons les estadístiques, els incendis naturals existeixen, però són el percentatge més insignificant. Pràcticament sempre hi ha un origen humà (un homínid que cala foc) en circumstàncies diverses, freqüentment dividides en tres causes, amb percentatges bastant semblants, un terç per hom: incendis intencionats, negligències i causes desconegudes. Això darrer ha estat el que ha tingut més futur: encara avui amb un resultat paupèrrim, tot i les dades que ja ha presentat la premsa: modus operandi similar en llocs repetits, diversos focus d'origen... Potser és hora de contemplar una quarta casuística: el dels incendis ben planificats.

Segons la revista Green n. 3/07, Greenpeace mostra els perfils dels incendiaris convictes, amb personatges bastant curiosos, per exemple "mister dolarini", però el percentatge més gros correspon als pagesos, amb més d'un 50%, més un altre 7% de neopagesets diumengers. Al piròman se li atribueix el 7,45% d'incendis, mentre que als caçadors, sols un 2,13%, però en aquests dos darrers perfils el resultat final en hectàrees que han aconseguit cremar és bastant semblant, amb una mitjana pràcticament un 4,5%. O sigui, que els incendiaris-caçadors convictes són més "eficaços", a part que són els més mals de caçar, perquè són rates velles que coneixen molt bé aquell territori, mentre el piròman és un desgraciat absolut sense cap suport, de fet ja li hem donat la culpa a priori; però encara té altres característiques singulars: es queda a contemplar la seva "obra", no pot donar més facilitats perquè el trobin i, encara, és l'únic que confessa. Si a això li afegim la morbositat periodística és evident que dels piròmans es parla molt més del que els correspon per la part alíquota de territori cremat imputable. Amb els altres grups passa tot el contrari. De "mister dolarini" per exemple, no se'n parla gens. "La caixa 507" pareixia una pel·lícula de ciència ficció, abans del cas Marbella, després no.

Com veim, però, el piròman diagnosticat de psiquiatre és una síndrome tan rara en extravagància com en nombre d'individus que la pateixen. Aleshores, quan els mitjans de comunicació donen la culpa al "piròman" probablement no es refereixen a un malalt mental, sinó a algú ben espavilat i amb un modus operandi diametralment oposat. Així, més que informar, embullam, i el públic ja deu tenir una bona panada mental, amb l'ajuda d'alguns agents socials que encara donen la culpa al bosc (per "beneit"), i polítics patètics que donen la culpa al govern anterior. Anàvem pels cent incendis i no sabíem de cap detingut, dia 21 d'agost, ara ves a saber. Els delinqüents continuen a lloure i res no els frena, ben al contrari, un substrat residual de la cultura del contraban els aixopluga.
I, per favor, no doneu la culpa al bosc, "ell" no ho ha fet mai, ni a Artà.
PERE LLOFRIU. Palma.