12/08/11 0:00
TW
0

Ja tenim el premi
Quan ets petit et diuen que, si fas les coses bé o estudies molt, tindràs un bon premi. Idò bé, es veu que els ciutadans de les Balears fa molt de temps que no feim les coses bé, ja que s'han donat i es volen donar molts premis per part del PP de Rajoy, ara bé, molts de dolents. Bauzá i els altres espanyolistes no poden negar que ho són, sobretot amb els fets que fan, com la nova llei del funcionariat, que deixa sense el dret a ser atesos amb la llengua pròpia d'aquesta terra molts de catalanoparlants, i el càrrec que han donat al president de l'entitat anticatalanista Círculo Balear, el qual no ha estat votat pels ciutadans de les Illes. Jo som de parla catalana i amb molt d'orgull, però no som tan venjatiu com ho són els espanyolistes amb aquesta llei, que, per altra banda, va en contra del nostre estatut. Deu ser allò que diuen molts de dretes. I és que ells no creuen en aquestes noves normes democràtiques del nostre estatut.

Es nota que aquesta gent no ha tingut una mare que de petit els contava històries de la nostra terra i en la nostra llengua i, per això, la menyspreen i no la respecten. Són aquesta gent del PP que, quan és el temps de les eleccions, visiten els clubs de gent gran demanant-los el vot, amb tanta cara que aviat tots els majors s'hauran de pagar els medicaments. Pobre dels malalts de les illes menors que haguem d'anar al metge a Palma, perquè el nou Govern conservador farà que l'haguem de pagar de la nostra butxaca. Un no diu que no sigui culpa de l'anterior Govern, que per altra banda ho podrien haver fet millor, però actituds de molts batles del PP, com la de Sant Antoni de Portmany, que només arribar s'ha apujat el sou, demostren que hi ha molta hipocresia amb aquest PP i que premis com aquest no són gens bons.
JOSEP BONET ROIG. Palma.

Bartomeu Fiol en la memòria
El coneguérem personalment quan va ser nomenat president de l'Obra Cultural Balear. Aquell "Tot jo sóc una exageració" passà per aquella porta del carrer de la Impremta núm. 1, lleugerament encorbat -com solen fer els que estan acostumats a pegar-se sucos amb les llindes de les portes-, cercant uns ulls a qui mirar i allargant la mà per saludar afectuosament i alhora, com si fos un intrús, cercant també l'empara d'alguna cara coneguda. Duia una cartera usada, gran, plena a vessar, i un munt de diaris en llengües diverses a les mans. Sóc en Tomeu Fiol, digué, amb el mateix posat i to, ben igual com ho hauria dit un aprenent el seu primer dia de feina. Allà enmig, entotsolat, entre el taulell de recepció i els qui sortíem dels despatxos respectius a saludar-lo, ens mirava com un infant que no sap a qui, de tots els assistents, havia de saludar primer... Tot passà en un instant breu però suficient per fer-nos, cada un de nosaltres, una composició de lloc, espai, alçada i dimensions generals de les portes i passadissos de l'Obra...

Foren uns bons anys de feina. Al principi anava un poc a remolc de les dates, reunions i converses que ja estaven programades o mig realitzades. Ens demanava sovint opinió dels que pensava fer, però aviat trobà la manera i tirà envant amb les seves pròpies idees i el seu concepte del que creia que havia d'esser l'OCB. I cert, durant els seus anys de president, la preocupació per la cultura d'aquestes illes es féu ben palesa. Escriptors de totes les terres de parla catalana anaren desfilant per Palma per comentar-nos la seva obra pròpia o la d'altres companys. I no sempre amb èxit. Record, penosament, una xerrada ben important, en la qual hi havia tres persones a la taula de presidència, cinc que escoltàvem i la resta de la sala, buida. El president em mirava com si jo tengués la resposta a aquell buit vergonyós per a tots. Em pens que el ponent era en Josep Piera, valencià, però no puc assegurar-ho del tot. El que sí record és que els cinc oïdors, com un desgreuge, li compràrem el llibre... Per la seva cultura, pel que sabia, per la gent que coneixia, si no hagués estat una època de vaques magres per l'OCB, el munt de projectes que hauria pogut realitzar...

No sé qui primer dels tres deixà l'OCB. Ens trobàvem sovint pel carrer i ja no diguem a actes culturals, recitals o funerals, i mai no ens faltà el seu somriure ni la seva abraçada afectuosa. Sé que un dia ell s'avançà a saludar-me i li vaig dir: perdona, Tomeu, és que no t'havia vist... Pel seu esclafit de rialles, vaig entendre que m'havia equivocat expressant-me així: no m'havies vist, dius? I com és possible això si jo no puc passar mai desapercebut!.. Però era vera, no l'havia vist, acostumada com estava ja a la seva immensa presència.
Ara ha mort sense previ avís, amb la mateixa discreció amb què va ser president de l'Obra. Hem passat l'horabaixa rellegint els seus versos i les dedicatòries que ens posava als seus llibres. Com que sabia riure's del món i de la bolla, una d'aquesta dedicatòries diu: Per a en Josep M. i na Paquite. En adonar-se de com ho havia escrit, subratllà la e. El llibre és la primera edició de Contribució de Verges (octubre 1990 Pub. de l'A. de Montserrat). Tot un entranyable record.

Acabarem amb unes paraules seves, i farem com si fóssim nosaltres qui les hem inventades. Són del llibre esmentat, poema Tu passes i no romans.
... Sols ens importa que ens guiïs/ vers una mica de pau./
/La que tu vulguis, com vulguis./ Més explícits no hem de ser/ ni tampoc ho seràs tu./ Hem de deixar al silenci/ tot l'espai que requereix./
Mercès en qualsevol cas /per deixar que t'enyorem / nosaltres, eixelebrats,/ destarotats, tocats d'ala / i tossuts de soca-rel.
PAQUITA BOSCH I JOSEP M. MAGRINYÀ. Calvià.