Cartes dels lectors

Ratzinger i els mercats
Fins fa devers cinquanta anys, era habitual que les nostres padrines acudissin, devotament, als miraculosos remeis de Sant Blai, imatge icònica que hom pot localitzar a l'església de Santa Eulària de Ciutat, entrant a mà dreta. La venerable imatge -per altra banda, un exemple bellíssim del ric però abandonat patrimoni artístic mallorquí- oferia una protecció guaridora que ningú encertava a explicar, però, tanmateix, exercia un poder totèmic i metafísic que no era qüestionable ni, lògicament, qüestionat. Avui, per contra, -però amb una predisposició d'esperit molt semblant-, milers i milers de persones estan pendents cada dia de com evoluciona la temible prima de risc, concepte que des de fa poc s'ha popularitzat entre nosaltres, membres que som d'una generació suposadament més preparada i que, cal pensar, hauria d'estar immunitzada davant determinades supersticions, pròpies d'allò que ara els moderns anomenen pensament únic.

Temps era temps, però la tossuda realitat demostra que hi ha comportaments humans que, amb altres referents iconogràfics, romanen més o menys inalterables. Allà on abans hi havia confessors, guies espirituals, inquisidors, condemna eterna, Acción Católica i heretges pecadors, ara hi trobam agències qualificadores, indicadors macroeconòmics, presidents de bancs centrals, retalladors de despesa pública, plans de rescat i allò que s'ha anomenat, de forma calculadament ambigua, indignats. Tot plegat, si en aquell temps es parlava de fe, ara es parla de confiança. Perquè la confiança, diuen, és el motor indefectible de, si no la salvació divina, sí de la recuperació d'una crisi que és molt més especulativa que no pas económica, més virtual que no pas real. Per no pensar que és de disseny i, per tant, calculadament preconcebuda. Vist el que veim, ben poca és la confiança que podem dipositar en els polítics d'aquí, d'allà i de més enllà, per tal de deixar la crisi enrere.

Els nostres polítics, que han renunciat a fer política per tal de practicar únicament el partidisme pur i dur, són individus residuals -els fills més preparats de les famílies riques es dediquen a gestionar les seves grans empreses, ben lluny de la crisi-, han esdevingut patològicament ambiciosos, tenen un perfil intel.lectual i ètic bastant baix -en clau local, què hi pot haver darrera aquells ulls, davall aquella gomina..?-, viuen i actuen sotmesos als interessos econòmics de la mal anomenada mà invisible, delerosos de saber-ho tot sense entendre res, amb poca o nul·la capacitat de lideratge i preocupats només per les quotes de poder que gestionen els grans partits polítics de massa -tots dos, vaja-, entossudits com estan per convertir els ciutadans en simples electors-consumidors, i així transformar la democràcia en un simple mitjà, i no un fi en si mateix. Uns polítics que, pel que es veu, no disposen de prou dignitat per entendre que els equilibris pressupostaris no només tenen a veure amb les retallades i la racionalització de la despesa pública i els drets socials, sinó també amb un augment dels ingressos a través de polítiques fiscals que impliquin més els que més tenen.

Uns polítics que, això sí, tenen preparada -i per això han de netejar les places públiques- una bella catifa d'or per rebre el papa Ratzinger, apòstol d'una moral miserable que -com els mercats- confon la vida amb la simple existència submisa. Haurem de pensar que hi ha qualque vincle invisible -com la mà- entre els venedors de la salvació eterna i els gurús que ens amenacen amb els rescats econòmics: Joseph Ratzinger i Jean Claude Trichet, les dues cares d'una ètica hipòcrita i cruel que, sense cap escrúpol, limita amb el no-res. Tanmateix, ja s'ha dit prou vegades que l'actual crisi especulativa té els seus orígens en la reviscolada del liberalisme salvatge i neoconservador que, significativament, coincidí amb l'arribada al poder de Tatcher, a Anglaterra -el 1979- i del pistoler Reagan, el 1980, als EUA.

No deixeu de llegir, per això, el magnífic llibre que escriví -que dictà, vaja- l'enyorat Tony Judt, poc abans de morir. Tampoc convé oblidar, però, que el 1978 fou elegit també el molt integrista Wojtila, campió del neocatolicisme més radical i fill de les intrigues vaticanes més repulsives, per tal que poguem entendre millor una perfecta disposició trinitària -Tatcher, Reagan, Wojtila- que no deu tenir res de casual. Si ho pensam bé, Ratzinger s'allunya de Crist en una proporció semblant a com els mercats ho fan del pensament teòric d'Adam Smith. Perquè, si es tracta d'actualitzar el missatge evangèlic, la santíssima trinitat d'un temps equival ara a la triple A que ens vol vendre Standard and Poor's.
JOAN ROCA AVELLÀ. Palma.