Cartes dels lectors

Política eivissenca
Aquestes darreres eleccions, és evident, han representat una derrota contundent de l'esquerra o, per ser més exactes, de tot allò que és a l'esquerra del PP, ja que dir esquerra al PSOE ho trob molt agosarat. No ha estat tant una victòria del PP com una derrota dels altres, ja que el PP ha experimentat pocs canvis en vots. Aquestes eleccions han estat les segones que l'esquerra perd a Eivissa i a les Balears just després de governar -és a dir, que no ha enllaçat encara dues legislatures seguides governant-. Les primeres foren el 2003 i aquesta vegada la derrota ha estat encara més contundent que l'anterior. Es parla del desprestigi que ha irradiat el senyor Zapatero, però l'any 2003 el PP governava a l'Estat amb majoria absoluta i encara no s'havien produït els atemptats de Madrid, per la qual cosa aquest partit tenia bones perspectives, potser tant com aquesta vegada. Allò que és cert és que les eleccions locals i autonòmiques del 2003 culminaven una legislatura així mateix polèmica i convulsa, amb greus desavenències en el si de l'esquerra.

Hi havia, aleshores, una persona i un grup que foren objecte d'un linxament polític i mediàtic descomunal, obscè, diria jo, i així mateix també fou cap de turc de la derrota, no només a Eivissa sinó de totes les Balears -i em referesc naturalment a en Joan Buades i el grup que liderava, els Verds. En un moment determinant de la legislatura, tirant cap al principi, el grup dels Verds se sentí traït, sortí del Pacte Progressista i començà a fer política d'oposició, ja que trobaven que el Pacte s'havia desmarcat dels objectius que l'havien fet possible; es veu que això els altres (no a Eivissa, sinó a tot Balears, repetesc) no ho pugueren assimilar i començà la guerra psicològica, en què s'acusava els Verds d'estar en connivència amb la dreta.

Fa anys que conec en Joan Buades i sabia que això era una burda calúmnia. Foren fins i tot més atacats que el PP a la legislatura posterior, en què perpetrà les autovies, amb un Joan Marí Tur Botja, qui, amb una fatxenderia notable, invocava el fet de tallar el bacallà i no tenia ni l'escrúpol de respectar els jaciments arqueològics, entrant a sac i superant amb escreix la destrossa de Can Partit del maig de l'any 1986. Aquest senyor, dic, no rebé tants atacs per part de l'esquerra com Joan Buades en el seu moment, pel fet de passar-se a l'oposició. I, ben mirat, que els Verds fessin oposició no vol dir que la fessin en el mateix sentit que el PP, més aviat la podien fer en sentit contrari, ja que els enemics dels enemics no són necessàriament els amics, sinó tal volta més enemics encara perquè, com dic, poden exercir una oposició per motius contraris, però les formacions d'esquerra diferents dels Verds ho entengueren d'una manera molt rígida, jo diria que primitiva. El linxament durà tot el que restà de legislatura, que era molt i, finalment, perderen tots aquells qui es trobaven a l'esquerra del PP, Verds inclosos. .

Mesos més tard de la derrota del 2003, Joan Buades i jo ens vérem en una xerrada distesa i, entre altres coses, em digué que estava a veure-les venir; més tard, un amic comú em digué que feia bé ell (Joan Buades) de mirar els toros des de la barrera. És a dir, a veure si sense ell o sense el seu grup els altres ho sabien fer millor. Idò a la vista des resultats obtinguts ara, i de la desorientació regnant entre ells, no queda gaire clar que els qui més l'atacaren ho hagin fet més bé. És més, una part de l'esquerra, en concret la liderada per Bernat Joan i la seua dona, Esperança Marí (els quals també conec personalment des de fa anys), es desentengueren d'Eivissa pel Canvi, fundaren Gent per Eivissa i, fins i tot, afirmaren de manera oberta que no els aniria malament una coalició amb el PP si això afavoria els interessos d'Eivissa, és a dir, justament allò que es criticava dels Verds.

Curiosament, la resta de l'esquerra no se'ls tirà al damunt. Això sí, les crítiques a Joan Buades i al seu grup, tot i que a comptagotes, no s'han aturat; en una ocasió que vaig ser convidat a una reunió d'una formació política, en concret ENE -devia ser l'any 2006-, es parlà de la gestació que en aquell moment experimentava Eivissa pel Canvi, i qui ho estava dient en públic remarcà que Joan Buades, afortunadament, no era dins el projecte.

Jo crec que allò que estava i està en joc és el fet de fins a quin punt cal ajuntar-se amb un partit gros (amb un peix gros o, fins i tot, amb algun de més petit) per a combatre'n un altre de més gros que el primer, amb l'objectiu d'obtenir avenços en justícia social i en tots els aspectes de la vida; fins a quin punt això és efectiu o, per contra, aquesta formació grossa es revelant més semblant a qui tu vols combatre que a tu i t'hi arrossega i et domestica, fins a quin punt la unió no fa la força i fins a quin punt ho has d'acceptar. Personalment em semblava patètic veure com l'esquerra que havia pactat amb el PSOE la legislatura 2007-2011 es mantenia fort i no et moguis en els seus càrrecs, mentre que aquest partit i el PP es posaven d'acord en l'ampliació del port de Vila. Com que a la legislatura 1999-2003 Buades i el seu grup no volgueren aplicar aquesta lógica i els qui la volgueren continuar (si fa no fa els mateixos que ara han governat amb el PSOE) s'hi tiraren al damunt, ara volien demostrar que actuant exactament al contrari s'aconseguien bons resultats. Bé, ja els tenim.

I ara què? Algú voldrà reconèixer això o, com a mínim, abordar-ho ni que sigui de manera matisada, és a dir, sense linxar?
JOAN MIRÓ FONT. Sant Llorenç de Balàfia (Sant Joan de Labritja).