05/06/11 0:00
TW
2

Pobre Sóller
Sóller està arruïnat. Pobre Sóller. 50 anys encabotats a reconvertir el port més bell en una vulgar platja de Palma i, a la fi, ho hem aconseguit. Urbanitzat fins a la bandera, la cirera la hi posa un altre dels hotels més cars del món, d'aquests que ho són perquè s'han apropiat del paisatge que era de tots. Ara només serà d'una ínfima part de la humanitat, selecta, això sí. Vendre Mallorca i anar a lloguer: és allò nostre.
El problema és que, quan les rendes s'acaben, ja no queda ni per pagar l'arreplegada de fems ni d'altres serveis que tot batle que vulgui tornar a guanyar les eleccions ha d'oferir als ciutadans, si cal abaixant els impostos, i si cal quedant a deure. També és allò nostre.
La terra és tan cara que cultivar-la és tant com profanar-la. Surt més a compte esperar una pròxima bombolla immobiliària i privatitzar-ho tot, encara que sigui públic, començant pels camins, no fos cosa que la gent vegi que en l'únic en què s'inverteix al camp és a posar-hi més portes. Els estats autoanomenats rics no poden competir amb la mà d'obra dels països pobres. Per això, els nostres fills, indignats, pobrets, ja no poden fer feina al camp ni a molts llocs de Ciutat: ja han estat substituïts per immigrants.
Ara queda clar que la destrucció del paisatge no era una indústria: era una altra estafa piramidal. No hi havia plusvàlues per al Comú ni reserves per als cicles de crisi. No. Anàvem al dia. Les plusvàlues que no s'esfumaven al moment tot just donaven per a unes mínimes infraestructures, per poder continuar destruint el paisatge que quedava.
La Comunitat Autònoma està arruïnada. Pobra Comunitat Autònoma. 30 anys d'autonomia, freqüentment governada pels qui no hi creien, han bastat per reconvertir la "perla del Mediterráneo" en l'"hazmerreír" del turisme extrem.
Doncs, ja hem tornat a votar i ja tenim la Seu plena d'ous blaus. Ara veurem els miracles.
PERE LLOFRIU. Palma

Visqui la democràcia!
Les paraules de Pepiño ( Blanco) quan ha manifestat, en nom del praefectus cohortis i de tot el comitè federal, que no hi haurà congrés extraordinari, ni ordinari ni res de res, han caigut com una gerra d'aigua freda en les bases del partit i en els simpatitzants. Ens agradaria saber què entenen per democràcia interna els "comandaments" del PSOE i del PSIB-PSOE? Recorden com es va elegir secretari d'Organització del PSOE, el totpoderós Marcel·lí Iglesias, en substitució de la Pajín, aquella que cobrava tres sous de l'erari públic i que encara ara en percep? Idò, "a dit", com un temps.
Tenia tota la raó del món, el senyor Aranguren, quan afirmava que "encara hi ha molts polítics que tenen tics franquistes". I jo hi afegesc: sobretot els del PSIB-PSOE, que tota la vida han defensat que en el partit sempre hi ha hagut "democràcia interna" , però no n'hi ha ni n'hi haurà mentre continuïn a les seves files personatges com els que hi ha en l'actualitat i hi ha hagut en el passat recent.
Es ecorden també vostès de la frase "100 anys d'honradesa" ? El Govern de Felipe González la va desterrar per sempre i ara l'enterrador del que s'anomena "honradesa ideològica" ha estat i és Zapatero.
Els del PP han estat coherents amb els seus pensaments i actuacions -ho sabem de sempre- i continuen predicant el mateix de sempre. Els del PSIB-PSOE, en canvi, prediquen el que no creen. Prediquen que s'ha d'aproximar la política a la ciutadania i de cada vegada hi ha més distància entre uns i altres; prediquen que en el PSIB-PSOE hi ha democràcia interna, però elegeixen els seus candidats a dit; prediquen, per boca de ZP, que no hi ha hagut retallades socials i jo em deman: Què han fet amb el sou dels funcionaris, amb la congelació de les pensions i amb la Llei de dependència? Serà que som tots uns mentiders i que, per tant, mentim en dir que sí que hi ha hagut retallades. Si continuen per aquest camí, que no és un camí de roses, com se sol dir, en les pròximes eleccions generals el PSOE pot desaparèixer de la faç de la Terra, com va succeir a Itàlia.
El nostre partit necessita urgentment una revolució interna.Entenc per revolució canviar tot el que ha de ser canviat, defensar valors en els quals es creu al preu de qualsevol sacrifici; és no mentir mai ni violar principis ètics.En definitiva, és convicció profunda que no existeix cap força al món capaç d'aixafar la veritat i les idees. És lluitar incansablement pels nostres somnis.
GERARDO MOYÀ NOGUERA. Palma.