08/03/11 0:00
TW
0

Terra colonitzada (bis)
En els països llargament colonitzats per estats jacobins (com l'espanyol), la colonització és un instrument especialment assolador i genocida, com ho demostra el fet que llur ànima col·lectiva resti empeltada d'una convulsió política i social farcida de furóncols caracterològics, els quals conformen un parasitisme moral que tot ho impregna. És per aquest motiu que malament rai, pel que fa als interessos polítics i econòmics nostrats, si no som capaços d'abstreure'ns de les directrius al·lucinògenes de Madrid, del seu statu quo ideològic, i de plantar cara a les seves abusives i fal·laces estratègies econòmiques. Si no ens n'ocupam, i ens en preocupam, d'una manera adient, les possibilitats de regeneració de la nostra res pública seran sempre remotes i ineficaces, a l'abast únicament d'utòpics titans. En el nostre país (en els Països Catalans) ja passa d'hora que l'activitat política, la gestió pública i la regeneració moral vagin en la mateixa direcció, en el camí que el poeta cantava "d'accés al ple domini de la terra".

Cal ésser clars: si el PSOE és la devastació, el PP és la devastació absoluta. És per això que UM s'errà quan al seu si hi reeixí una voluntat parcial d'emmirallament amb les pràctiques secularment corruptes i fraudulentes de la dreta espanyola. Aquests darrers ho porten a la sang, car la corrupció i les pràctiques colonials són part consubstancial del seu ésser (una experiència que no és en absoluta aliena a l'esquerra colonial hispànica). El cas, obligat i urgent, és que les nostres polítiques (per ext., les formacions polítiques autòctones) siguin, almenys, pròpies, sobiranes i civilitzades, i no pas subsidiàries o sucursalistes. Les coses ens anirien d'una altra manera, ben segur.

El fet, trist, és que la nostra gent està embrutida per centenars d'anys de polítiques colonials nefastes i de pràctiques corruptes continuades. Encara és l'hora que hàgim de conèixer un sistema que ens mostri el camí de la democràcia, de la llibertat i de la civilització. Breument: ens calen formacions polítiques autocentrades que no facin cap tipus de seguidisme, en les maneres i en la ideologia, dels partits espanyols, molt especialment d'aquells que practiquen una política liquidacionista clara de tot el que fa olor de mallorquí/català. I és que, com va dir algú, "qui renuncia a la llibertat essencial per obtenir uns guanys polítics i una seguretat temporal, no mereix ni llibertat ni seguretat, ni ésser, de cap manera, un digne representant polític de la seva pàtria".
ANDREU SALOM I MIR. Pollença.

Polèmica lingüística
Senyor director:
M'agradaria veure publicada l'opinió següent al diari que tan dignament dirigeix.
En les discussions sobre llengua que sovintegen als mitjans o en les diferents visions polítiques i en tertúlies, encara no he escoltat mai un argument ben simple, que pot ser per això mateix s'ha deixat de banda.D'entrada renec del fet que els idiomes oficials d'aquesta comunitat siguin el català i l'espanyol. És el mateix que dir que són l'espanyol i l'espanyol, perquè, mentre ningú no em demostri que malauradament Catalunya, les Illes o la País Valencià són Espanya, llavors l'idioma que s'hi parla també és espanyol. I aquest argument és ben senzill i bo d'entendre, llevat que no es vulgui entendre. És el problema del tot i les parts.

Així que no hi ha cap raó, ni cap motiu de discussió, en aquest tema. Una altra cosa seria que aconseguíssim la independència. Ja ens podríem alegrar, i podríem gaudir del català com a llengua oficial dels nostres Països Catalans, amb llengua oficial sense coexistir amb l'altra imposada.
De tots és ben sabut que el saber no ocupa lloc; i n'estic content, d'haver après el castellà, d'altra no en mancaria. Però per què un català es veu obligat a aprendre dues llengües i un altre que sigui de Castella o andalús amb una li basta; i sobretot, per què després pot venir als Països Catalans a exhibir el seu dret a parlar com li plagui?; o per què els diputats d'aquí estan obligats a parlar castellà al Congrés dels Diputats, si parlen l'espanyol?

Sempre he pensat que qui no vol aprendre cap altre idioma que no sigui el castellà són ells. I en un estat on hi ha quatre o cinc llengües oficials i que vol ser digne d'anomenar-se estat, els seus ciutadans haurien d'aprendre totes les llengües per ser dignes d'anomenar-se ciutadans.
M'agradaria veure fora de la Constitució que la llengua comuna de tot l'Estat és l'espanyol, perquè no és veritat; i de passada, que ho retirin també de les altres constitucions que s'expressen en aquests termes. Perquè l'espanyol no existeix com a llengua. El que es diu espanyol no és més que castellà, i respecte del català, com va dir Guardiola: que n'aprenguin!
BARTOMEU ALEMANY. Esporles.