TW
1

IES Porreres: laboratori d'idees
Fa temps que, des de distints sectors de l'àmbit escolar, es parla de la necessitat de revisar alguns dels mecanismes de funcionament bàsics del nostre sistema educatiu i d'introduir-hi "canvis estructurals", amb l'objectiu pretesament noble de millorar els resultats acadèmics de l'alumnat i de reduir les elevades i, a la vegada, alarmants xifres de fracàs escolar.
Un dels arguments més repetits i en el qual es fa més incidència és en la necessitat de la professionalització dels equips directius, que es convertirien d'aquesta manera en una mena de gestors dels centres, de "capitans del vaixell" com hem sentit dir a més d'un director d'escola, amb la possibilitat d'esdevenir finalment un cos al marge de la resta dels equips docents i pedagògics del centre escolar. Des de l'STEI-i, sempre ens hem oposat a aquesta proposta d'equips directius, no només pel seu caràcter evident de gestió d'empresa privada i de manca de democràcia i de participació del claustre de professors, sinó sobretot perquè trenca de soca-rel la concepció que tenim de la tasca docent, entesa aquesta com la suma de les capacitats, de les voluntats i de les aportacions de tots els membres de la comunitat educativa.
Les darreres mobilitzacions que s'han produït en defensa de la unitat de la llengua catalana han posat de manifest el malestar de gran part del professorat de l'institut de Porreres. El desacord entre el professorat i l'equip directiu s'ha produït en nombroses ocasions. El que ens sembla més greu de tot plegat és la manca de comunicació que hi ha entre l'equip directiu i la majoria de docents del centre, que no se sent ni escoltat, ni secundat ni emparat per la direcció. Pensam que és important que el director visqui el batec del dia a dia de cada un dels departaments del centre, de les seves inquietuds, de les seves dificultats, de la seva feina diària amb els alumnes i les famílies; és necessari que la porta del seu despatx estigui sempre oberta i que gestioni la vida del centre amb proximitat a les persones i al seu entorn.
Des de l'STEI-i, hem parlat sempre de la necessitat d'aturar els peus als nous vents que bufen contraris a les bones pràctiques de democràcia en els nostres centres escolars, que les darreres lleis educatives han introduït en la seva gestió, tal com hem pogut veure en la recentment aprovada Llei d'educació de Catalunya; una proposta en la qual s'emmirallen els que proposen, a les Illes Balears, fer passes fermes en la professionalització dels equips directius.
I som de l'opinió que el que succeeix a l'institut de Porreres és una mena de laboratori experimental del que podria passar en els temps successius a moltes escoles i instituts de les nostres illes, amb equips directius imposats des de fora, agents externs al centre que desconeixen la seva manera de funcionar i de viure, i n'ignoren la contextualització més immediata i les relacions amb l'entorn més proper.
Volem acabar aquest escrit fent dues crides. Per una banda, a la Conselleria d'Educació, perquè posi fre d'una vegada a la situació insostenible que es viu, des de fa mesos, a l'institut de Porreres. Cal fer una mediació entre el professorat i la direcció del centre per trobar entre tots una solució als conflictes que s'han plantejat; i per altra banda, al conjunt del professorat de les Illes Balears perquè, quan es produeixi cap vacant a la direcció del seu centre, presenti el seu projecte de direcció i assumeixi la responsabilitat de la gestió dels centres amb la implicació de tota la comunitat educativa i amb un interès total en l'arrelament dels centres escolars al seu entorn més proper i vital.
MONSERRAT NADAL FULLANA. és membre de l'STEI-i.Manacor.

Miquel Font, in memoriam
Sovint, quan m'arriben aquest tipus de notícies, no puc deixar de formular-ne pensaments absurds i que a vegades poden sonar com un retret: "Però, si jo l'anava a veure demà!". No sé, de l'editor Miquel Font s'han dit i es podran dir moltes coses, però en el meu cas podeu esculpir a la roca que el trobaré molt a faltar. Enyoraré el seu món, una Mallorca que sembla de pel·lícula, les seves bromes i les tertúlies que fèiem: aquelles converses que teníem plegats, els matins quan jo el visitava a l'editorial, a les vuit i mitja, en les quals les hores volaven. Davant nosaltres, passaven una enorme relació de personatges i anècdotes de la Mallorca del segle XIX, del temps de la República, del fosc franquisme... Era un pou en el qual la persona i el narrador curiós que som trobaven una aigua miraculosa, una aigua que, més que calmar la set, en feia.
Un altre pensament absurd: "El Museu Gutenberg de Leipzig perdrà l'únic editor de Mallorca que hi estava associat". Miquel estimava la tipografia: el seu passat d'impressor l'empenyia a veure la poètica que pot amagar una essa de la Paradox i a apreciar la gràcia o el pes a la panxa o el bucle en les distintes famílies tipogràfiques. També era un afeccionat del cinema, tot i les males experiències que hi havia tengut, i no sé quantes coses més podria dir d'ell. Supòs que hi ha gent més indicada.
Jo només vull donar testimoni de la meva estimació cap a ell i donar el meu sentit condol a la família. Viu tenc el record de les converses que teníem i les guardaré com un tresor. Gràcies, Miquel.
ALBERT HERRANZ. Palma.