26/01/11 0:00
TW

Autoestima i sensibilitat (a la mallorquina)
No tenir CIU és no tenir autoestima? Som iguals que Catalunya? Vots pancatalanistes? No importen estudis universitaris. Els majors en sabien, d'autoestima. Ningú pensava abans que el d'aquí fos pitjor o millor que el de fora per sistema. Tenien criteri. És la generació de la guerra i la dictadura a la qual menjaren el cervell. De fora ens arriba gent que no sent l'Illa com els d'aquí. Uns s'integren, d'altres ens dejecten clarament. No votam UM per falta d'autoestima o precisament per tenir-ne? Vosaltres mateixos. Els vots dretans moderats són encara amb l'arròs brut? Què han fet l'esquerra i la dreta espanyolistes per entendre Mallorca? Fins i tot alguns l'han dejectada. I això per aquí encara es paga. Exemples? Des del projecte caribeny de la Platja de Palma fins a la botifarra Matasopera. Som uns romàntics orgullosos? Reis, si voleu.

Estimar ca seva no és cap pecat. És, però, alguna cosa més. Suposar que no tenim autoestima és la principal errada de molts. No conèixer i apreciar Mallorca i dejectar els que la senten i estimen n'és una altra. Si connectam millor amb alguns forans que amb altres, és simplement perquè alguns ens tracten d'igual a igual. És qüestió de sensibilitat, respecte i educació. Els problemes ens els causen els que no en tenen, siguin d'aquí o no. Qui ho vulgui entendre, que vegi Illamor, si encara pot; musical impressionant, per cert, senzill, clar i sincer com el mateix Penya i, per nosaltres, ben superior a molt del que arriba de fora. A que allò comentat no és políticament correcte? Tomeu, Maria del Mar Bonet i tants d'altres fa anys que ho senten i ho canten o expressen a la seva manera, respectant sempre altres tarannàs. Qüestió d'autoestima, de sensibilitat i d'educació. Res més.
BERNAT MOREY COLOMAR. Santa Eugènia.

28 de gener: Oh fra,
oh mestre, oh sant d'Aquino, molts d'anys!
49 anys de vida. De llavors (1247) a ara (2011) han passat 737 hiverns que se us recorda i celebra. Quin segle el vostre, amb calops com els dos germans d'orde, els dominics St. Albert Magne, geni germànic ara patró dels naturalistes, i el gran jurista català, St. Ramon de Penyafort; i els dos franciscans St. Bonaventura i St. Duns Scott; i el que anava -i camina i escriu- per lliure, el nostre immens Ramon Llull... I no citam sinó els capcimals de la teologia europea, columnes de l'Església i la Universitat... I no podríeu tornar, eminències, amb els vostres hàbits i els vostres llibres -tomarros!- i, sobretot, amb els vostres mots i humilitat i silencis? Us besaríem la mà. I us aturaríem i us acorralaríem nosaltres, com a desesperats, amb preguntes sobre el món d'avui, que us posarien de punta els pocs pèls de les vostres calbes reverendes; tot esperant, confiats, bàlsam i remei damunt angoixes vitals i existencials... sobre problemes individuals i socials, nacionals o internacionals...

En fi, eminències, professors, caparrots que ara ja, pel que havíeu pencat aquí baix en el segle, el segle XIII lluminós, potser tan necessitat i preguntador com qualsevol altre temps, viviu una jubilació, unes vacances com a massa eternes.... Nosaltres us faríem preguntes ràpides, per a respostes més ràpides encara. Perquè, per si no ho sabeu, els vostres llibres -tomarros!- les "Summes", ens cauen de les mans. I han mester de traductors, introductors, anotadors, indexadors; i han d'esser explanades, explicades i explicitades pels millors especialistes en tomisme, escotsisme o lul·lisme...

I si no us decidiu a retornar a les vostres càtedres i convents d'aleshores, ni als claustres i alumnat d'avui dia... no ens oblideu del tot, frarum santum llavors tan acceptat. No oblideu els pobles, que belen com ramats, ni els governants que xiulen com pastors. No oblideu el Sant Pare ni la Santa Mare Església; ni els senyors que van de púrpura, ni els qui van de negre o de clergyman, o de paisà, o de guerriller. Ni els qui són jerarquia, ni els que no passam de ciutadans d'anar a peu...
Sabeu que n'hi ha de pèl! Prosistes i comentaristes, columnistes i articulistes. I "qui manco hi sap, més hi ralla".
I a vós, fra Tomàs, que ara feis festa: no us enviam un àlbum de nostàlgies, sinó un instrument jurídic d'urgència i pressa, amb l'esperança de rebre, prest o tard, solucions positives, resolutòries, encoratjadores...
Molts d'anys!
BERNAT CIFRE FORTEZA. Pollença.

Cultura de la mort i Francisco Franco
Amb això no vull fer política, criticaria igualment el Sr. Rajoy o qui fos.
Vaig poder viure en la meva infantesa un poc de l'època de Franco, no em sent traumatitzada, desfeta, fracassada... Crec que és millor canviar el discurs polític i deixar aquest senyor en pau.
Per què aquest doble llenguatge? No és cultura de la mort, aquesta llei de l'avortament? Dissabte vaig veure a casa meva un DVD sobre com queda el fetus després de ser extret de manera violenta, i us puc dir que és impressionant. Crec que ara sí que fa falta anomenar les coses pel seu nom i vull donar l'enhorabona a les persones que així ho fan amb independència de les seves idees polítiques.
SOFÍA FORCADES PONS. Palma.