TW
0

Reconeixement per a Saïda Saddouki
El somni de Delgado no és res pus que el desig de veure el PP convertit en un partit llegatari de l'extrema dreta que va protagonitzar actes violents en temps de l'anomenada transició democràtica. És el somni pendent de resolució d'una minsa i decadent societat mallorquina amb pretensions aristocràtiques, part de la qual també és descendent d'una casta militar amb reminiscències imperials per pura mala consciència provinciana. Per tant de sin complejos, res de res. No és que siguin valents, és que saben que sempre tenen un Estat a vorera que els guarda les espatlles; jutges, policies i delegats del Govern, per si un cas qualque dia han de menester socors. És per aquest motiu que sempre guanyen els plets judicials i és també per aquest motiu, i perquè saben que actuen amb garantia d'impunitat, que els surt barat agredir la llengua catalana i les persones que la defensen.

Són els descendents i hereus directes, però no dipositaris únics, de tot el llegat ideològic que va deixar en Franco. Ara aquell autoritarisme, d'arrel ideològica feixista, ha pres una forma nova: són els actuals neocons en estat de regressió. És cert que els qui dejecten el mallorquí reglat, el català, ho fan perquè són provincians i tenen aspiracions imperials, d'ideologia transcendentalista, però també hi ha un component antisocial amagat: el poble senzill que parla amb naturalitat el mallorquí és un enemic de classe al qual s'ha d'imposar el castellà amb un objectiu de més abast: la uniformitat, requisit del pensament únic. I és en aquest moment, a les portes de la regressió, on entren en joc el senyor Bauzá i el PP de Madrid.

En Franco era partidari de la filosofia vertical, talment el pensament únic del mercat global que defensa el model actual capitalista. Haurem d'aprendre a vincular economia neoliberal i conculcació de drets. La sortida de la crisi, uniforme, que proposa l'actual model de producció, mal anomenat liberal, no preveu disgregacions ni heterodòxies -hi ha res que sigui més heterodox per a un nacionalista espanyol que la voluntat d'una dona magribina de voler parlar el català?-, sinó que ha de menester sistemes de govern de cada vegada més autoritaris. És lògic, si ho pensam bé, perquè tot hi és vinculat. El conseller Manera repeteix darrerament la mateixa cançó cada vegada que fa una roda de premsa: ens haurem d'acostumar a una nova realitat, perquè les empreses hauran de mantenir els nivells de producció amb menys despesa productiva.

Crec que és bo d'interpretar, el que vol dir. Vol dir més explotació dels reduïts recursos humans disponibles, la qual cosa equival a dir atur estructural i repartiment més desigual de beneficis; un sistema de producció de riquesa que de cada vegada haurà de menester menys mà d'obra. És precisament perquè aquesta idea del que ha de ser l'economia no és vegi compromesa per la reacció adversa del poble, que de cada vegada seran més necessaris els sistemes de govern de contenció autoritària. Repassem els darrers esdeveniments de més abast. Sentència del Constitucional contra l'Estatut de Catalunya; primer cop.

Les reformes de Zapatero, que perjudiquen les rendes salarials, les rendes de les classes socials que tenen una funció merament subalterna per al capitalisme, van ser el segon o tercer cop... de gràcia. El Sistema va creant les condicions propiciatòries per a la conformació d'una majoria social anihilada. Ara el PP proposa un retrocés en el sistema d'autonomies, perquè la descentralització és ineficient, diuen. Les agressions contra la llengua catalana són, simplement, noves passes, una altra volta de clau, que ens han de conduir cap al retrocés democràtic, cap a la uniformitat. Aquesta és l'oportunitat que esperen Delgado, Bauzá i companyia.
JAUME VICENS. Calvià.

Modernització i llengua
Entorn de la persecució de la llengua catalana, ara des del nivell polític i judicial, sempre hi ha doctrines i ideologies polítiques.
Dins els estats que han accedit a la modernitat durant els darrers dos o tres segles, hi ha hagut territoris que han impulsat més que d'altres les transformacions modernitzadores. El territori protagonista ha estès als altres la seva llengua, factor bàsic del procés. Les altres llengües territorials han quedat espontàniament en un segon terme o han desaparegut. I si els territoris han tingut un coprotagonisme, la conseqüència ha estat que la llengua pròpia de cadascun d'ells tingui idèntica consideració. I per a les relacions externes s'han adoptat també d'altres llengües -actualment l'anglès...

A l'Estat espanyol, en el mateix període, un territori ha detingut un protagonisme de tipus polític i basat en guerres i dictadures, i no en la modernització. S'imposa el castellà sobre el territori de parla catalana arran de la seva derrota en la guerra de Successió, beneficiós per als estaments parasitaris castellanoparlants i factor de dominació en general. Els impulsos modernitzadors es produiran més tard però en aquest territori de llengua catalana, acompanyats de normalització lingüística. El procés cap a l'Estat modern no es produirà però, per nova devastació del territori de llengua catalana. Finalment, en les darreres dècades, el territori de parla castellana es desenvolupa econòmicament, però no admet coprotagonisme, i l'altre territori continua en la discriminació lingüística -i econòmica...
La normalització del català, amb el coneixement de llengües per a les relacions externes, seria un factor de sortida d'aquesta situació injusta i irracional, i de la mateixa crisi econòmica.
GUILLEM FERNÀNDEZ. Barcelona.