dBalearsPalma18/09/10 0:00
TW
0

Expresidents
L'estampa de tots els expresidents democràtics de Catalunya fent cos amb l'actual president Montilla, i acompanyats de més d'un milió de ciutadans, és molt més que una estampa: és una fita històrica, però d'aquestes que són icona de manual d'EGB. A més a més, era per explicar definitivament, als forasters, que són una nació. Més clar, aigua.

És ben excepcional, una estampa d'aquestes, i molt difícilment traslladable a altres llocs. Al País Valencià, per no anar més enfora, els peixots més grossos de les tres províncies estan presumptament immersos en presumptes casos de presumpta corrupció que fan més pudor que un cavall en descomposició.

A l'altra part de món, vés per on, tenim el cas dels Estats Units. Sembla clar que es van empegueir de debò amb aquell cas Watergate del patètic Nixon i ningú no vol passar a la història com a Nixon II. Tots tenen ben clar el deure de continuar servint el seu poble. Què podem dir de Jimmy Carter... a 85 anys, 30 després d'haver estat el Cèsar i 8 després d'haver estat premi Nobel de la pau, encara fa d'ambaixador d'intervenció immediata. I ja que hi som, cal esmentar els casos de Bill Clinton i George Bush, sènior o júnior segons l'època, també com els millor ambaixadors de la seva nació, i si els ho demana el president actual, en tàndem.

Quina diferència. Per aquí el cas Watergate seria com a cosa d'aficionats palpalloques. Fixau-vos en el cas Rasputín: només va servir per perfeccionar el cobrament de factures impresentables... I a tot això, a què es dediquen els nostres exhonorables? Doncs Gabriel Cañellas utilitza els seu "prestigi" per fer de missus de constructors i especuladors, a part d'una fundació pròpia que havia de ser més proteccionista i altruista que el GOB, i ara és al jutjat; Maria Antònia Munar, 'sus labores', que són compondre coartades per intentar explicar l'inexplicable del seu patrimoni personal al jutjat. Jaume Matas, en veure's perdut va fugir a Amèrica, només va tornar per imperatiu judicial i ara està mig amagat a Madrid, però cada quinze dies ha d'anar al jutjat.
I per acabar de fer el quadre, José María Aznar brama.

PERE LLOFRIU. PALMA.

Un Pacte contra el català i l'educació
Voldria recomanar a tots els responsables de la política educativa autonòmica, tot i que no sé si tenen el costum de llegir, un llibre molt interessant titulat El desconcert de l'educació, del professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona Salvador Cardús.

Vivim en un moment de desconcert educatiu, un desconcert especialment greu, atès que els més desconcertats són els que governen. No saben cap on van i en aquesta fugida cap endavant l'únic que han aconseguit és espenyar aquelles coses que, relativament, funcionaven bé.

Racionalitzar significa analitzar què és necessari i què és innecessari i actuar-hi en conseqüència. Racionalitzar no vol dir reduir despeses d'allà on és més important. Una de les despeses més necessàries és, segons el meu parer, la formació del personal docent i, particularment, el reciclatge lingüístic i cultural. L'any passat es visqué el primer atemptat contra el reciclatge: la reducció de més del 50% del pressupost. Ara, un any després, la Conselleria d'Educació i Cultura n'ha decidit la pràctica anihilació, amb una retallada similar respecte de l'any anterior.

La tasca dels docents fa possible una feina tan important com no prou reconeguda com és la pervivència de la llengua catalana a la nostra societat, en unes circumstàncies difícils com són l'ús polític de la llengua i la mateixa estructura social, caracteritzada per uns potents fluxos migratoris.

El reconeixement de la Conselleria a aquesta tasca consisteix a reduir a uns mínims insostenibles el pressupost del reciclatge lingüístic i cultural. Quin és el decebedor paisatge actual?: reducció dels cursos, dificultat o impossibilitat per accedir a les classes presencials, instauració de límits de matrícula i criteris preferents d'admissió... El resultat, en definitiva, és que molts docents o titulats que vulguin obtenir els requisits de titulació de català per accedir a la docència ara ja no ho podran fer i, fins i tot, molts dels qui vulguin fer el reciclatge actualment i aconsegueixin fer i superar els cursos no podran reunir els requisits a temps per entrar en els borsins de docència de l'any que ve.

Ja sé que la responsabilitat directa de la política educativa autonòmica recau en el PSIB-PSOE, però atès que hi ha un pacte multipartit de govern, tots en són responsables en darrer terme, i és inversemblant la tebiesa i la insensibilitat que en aquesta qüestió mostren alguns partits que semblava que havien fet de la defensa de la llengua catalana un dels fonaments del seu ideari. Esper que aquest escrit els convidi a la reflexió i els sindicats amb representació en el món educatiu, a l'acció.

FERRAN DÍDAC LLUCH I DUBON. PALMA.