Cartes dels lectors

Sense coratge: improvisació i ambigüitat
Fa uns dies, el Sr. Sampol es posicionava a favor de la unitat dels partits "d'esquerres i nacionalistes" per conquerir la majoria social. Quina majoria social? Vol dir que el PSM s'ha d'adaptar a la majoria social? Avui això s'ha traduït a governar, encara que sigui sacrificant la ideologia (suposant que encara n'hi hagi). El Sr. Sampol vol la majoria social per governar. Per fer què? Per a això que han fet? Per a això que han deixat fer? Esperpèntic.
Els càrrecs han d'estar supeditats a la ideologia i no a l'inrevés, encara que se'n vagin uns bons sous i els que els ostentin no tinguin alternativa laboral. A més, aquests han de ser alguna cosa més que esperar algú que toqui a la porta amb una idea feliç, compatible amb el progressisme imperant. És més que gestionar el dia a dia, dia passa any empeny. És més que improvisar i regalar subvencions indiscriminadament.

No obstant això, és cert que l'alternativa de govern ha estat imprescindible perquè es destapàs la corrupció. No seré jo qui ho negui. Ara bé, una cosa no elimina l'altra.
No és hora d'insistir en la mateixa hipòtesi. En part, l'ambigüitat política ha provocat un "campi qui pugui" i "beneit el darrer" en el qual els treballadors, orfes i abandonats, han trobat un millor recer en la dreta, que ara ens fa pagar la crisi sense tenir-ne cap culpa, mentre "l'esquerra" és l'espectadora privilegiada de la seva alíquota de responsabilitat.

Poden els esdeveniments seguir sorprenent el PSM al contrapeu? Convidar el conferenciant més car de la història, Xavier Sala i Martin, guru del neoliberalisme, en plena crisi provocada per aquest? Demà convidaran Susan George ara que l'ídol, el Sr. Sala i Martin, defensa les taxes a les transaccions bancàries?
D'altra banda, és un mèrit no delinquir? No he matat ningú encara (ni del PSM!), em donaran el Nobel de la pau? És ben cert que el PSM mai no ha ficat la mà dins el calaix, en els seus 30 anys d'història, en els diferents governs que ha participat. Ara bé, sí que me l'ha ficada dins la bragueta. Gràcies a ell, al PSM conservador, la frase de Josep Pla -allò que més se sembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres- ara també és extrapolable als catalans.
Per favor, agafau el timó i definiu el rumb! El camí és llarg, sí, però impossible si seguiu a la deriva: reduint la política, exclusivament, a una tàctica de partit.
FRANCESC ANGLADA I BENEJAM. Ciutadella.

Tortura és cultura
Cultura és torturar els animals. Veure i sentir per escoltar coses que són del tot impossibles de entendre. És increïble allò d'alguns polítics espanyols, molts dels quals volen ser sempre els protagonistes de la vida dels ciutadans. També són sorprenents les paraules del Sr. Mariano Rajoy pronunciades després de la prohibició de la festa dels toros a Catalunya per part del Parlament català. Ha comentat que interposarà una esmena en el Congrés perquè s'impedeixi el compliment de la decisió del Parlament català i que la festa del toro -o més ben dit la tortura dels animals com ocorria fa segles al coliseu romà amb la lluita dels gladiadors i la lluita contra els lleons- continuï i no es prohibeixi el que considera una festa de tradició cultural espanyola.

Som en el segle XXI. Si la cultura consisteix a maltractar un animal, fent-lo sofrir, vessar-ne la sang per tot el coliseu amb els signes de violència que això comporta i dur-lo fins a la mort, a través d'una agonia escruixidora per qui té ulls i vista per veure-ho, endavant la cultura espanyola. Espanya va bé. Visca Espanya!
Senzillament, ja hi han reaccionat i n'han opinat diferents personalitats del món polític espanyol i han replicat dient que aquestes paraules allò que fan és encendre més la metxa de l'opinió pública per arremetre contra Catalunya i els seus habitants.

Com a recordatori al Sr. Rajoy: les illes Canàries ja van abolir i van prohibir la festa dels toros el 1991. Segur que després de Catalunya seran altres les comunitats que votaran el mateix a favor de prohibir la tortura dels animals, sense excepcions de la raça i el sexe de les bèsties que siguin. Tant és si es tracta de llebres, agapornis, periquitos, tortugues o sargantanes de Menorca.
JORDI SINTES. Maó.