13/07/10 0:00
TW
0

Pantalles gegants per veure el Mundial, per què?
Nombrosos ajuntaments del nostre país han decidit gastar doblers públics instal·lant pantalles gegants per veure els partits de la selecció espanyola al Mundial. És una incoherència per diversos motius:
Es podria entendre aquesta mesura si no hi hagués altres mitjans per veure els partits, però resulta que tothom el pot veure de franc a ca seva, al bar del cantó, per internet i a les pantalles gegants instal·lades per iniciativa privada.

Aquests mateixos ajuntaments ja han anunciat que hauran d'establir dispositius especials de seguretat per controlar les masses que s'hi reuniran. És fantàstic, han de gastar més doblers per aturar un problema que ells mateixos han generat!

Davant un fet així, com ens podem prendre seriosament tots els missatges d'austeritat i control de despeses que ens llencen constantment els nostres polítics?. De veritat, no hi ha coses més necessàries en què gastar els nostres doblers?

Aquest fet encara resulta més incoherent quan parlam d'ajuntaments de suposat caire progressista, com el de Palma. Quants cops hem sentit que el futbol era un mitjà per mantenir adormit el poble?

I ja per acabar, quina culpa tenen els veïns de les places on s'instal·laran les pantalles?

I vull deixar clar que som esportista i que m'agrada veure les retransmissions esportives importants.

JOSEP MARIA ESTARELLAS. SANTA MARIA.

La TDT
La TDT és una estafa. La televisió per cable havia de ser l'instrument per aconseguir més qualitat, més diversificació de continguts. Res més lluny de la realitat: estic farta de veure programes repetits, venda per teletenda o realitys americans. És impossible seure al sofà al capvespre i mirar res que no sigui de xafarderies o sèries passades de moda.

L'única cadena que s'ha enriquit amb l'arribada de la TDT ha estat TV3, seguint amb el 30 minuts, el Polònia o els informatius, i uns canals temàtics interessants. Sense oblidar que és un servei públic, TV3 és capaç de liderar el share. Que prenguin exemple les cadenes estatals: basta de telepoqueries.

MAGDA GARCÍA. FELANITX.

La fi (?) del procés de descentralització
Després de quatre anys tot esperant la (ara ja ho sabem, irrellevant) sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la constitucionalitat o no (i això és també quelcom sobrer) del nou (i potser darrer, però per motius diferents als que es pensen els espanyols) Estatut d'Autonomia del Principat de Catalunya, el president hispànic s'ha apressat (amb un xic de retard, tanmateix) a manifestar que l'esmentada resolució suposa la fi del procés de descentralització administrativa de l'estat dit autonòmic.

Una asseveració que s'arrenglera perfectament amb la voluntat general de l'Estat espanyol postfranquista, el qual es veié obligat, d'antany, a acceptar, a contracor, una obertura descentralitzadora d'aparença democràtica, però que tostemps ha demostrat les seves intencions indissimulades de cloure tots els processos de recuperació de les llibertat col·lectives. Però com que, en política, les coses no són mai estàtiques, i que les relacions dinàmiques entre les nacions són les que fan avançar el motor de la història, Catalunya veurà reconeguts, tard o d'hora, tots els seus drets nacionals. El retorn de la plenitud nacional catalana és absolutament inevitable, per molt que li cogui a Madrid.

Des d'una perspectiva catalanocèntrica i democràtica, qualsevol sentència de l'esmentat Tribunal Constitucional referent a les legítimes aspiracions nacionals del poble català no té, ni pot tenir, la preeminència moral, ni tan sols legal, que la que deriva dels anhels i la voluntat col·lectiva d'aquest, l'esperit del qual deleix de viure en la confiança de la construcció legítima d'un Estat propi. Tal fet no suposa(ria), en veritat, cap anomalia, ans el contrari. La veritable anomalia és la constituïda per una Espanya gestada per l'absolutisme i la intolerància, alhora que engrandida per la força de les armes i de la (seva) demografia.

La sacralitzada Constitució constitueix, en realitat, un dels darrers epílegs a què s'ha aferrat el corrupte i anacrònic Estat espanyol. Les aspiracions de Catalunya van molt més enllà de tota aquesta estulta conxorxa política i judicial paralitzant. És per aquest motiu que l'estatut polític que li cal a la nació catalana és el mateix que han de menester països com Portugal i Irlanda. I aquesta és la qüestió estratègica de fons, que ells (i nosaltres) hauran (i haurem) d'enfrontar ineluctablement. En aquesta tessitura, la malfiança, el menyspreu, les posicions irredempts i absolutes, les ànsies de domini i de poder, hauran de deixar pas al diàleg, el respecte, la voluntat d'entesa i el ple desenvolupament democràtic de les col·lectivitats nacionals lliures.

ANDREU SALOM. POLLENÇA.