Palma30/05/10 0:00
TW
0

Dones aparellades amb sacerdots escriuen al papa
Ho escriuen unes dones italianes que són o han estat companyes sentimentals i sexuals de capellans que -necessitats d'amor i/o d'impotència- comparteixen d'amagat o sota una capa de confidencialitat hores, moments, escapades furtives, relacions clandestines, vida de parella...

Recorden al papa que, mai per mai, un carisma pot ser imposat per llei; molt manco que aquest obeeixi a una qüestió tan profunda i de consciència, o hagin de respondre a una altra que té més caràcter econòmic que religiós. La llei del celibat del capellà, veritat repetidament exposada, és llei eclesiàstica, és llei humana no divina, imposada a l'església occidental a tots els que volen rebre l'Ordre Sagrat. Hi ha gent que sense vot, per voluntat pròpia, per circumstàncies personals o d'àmbit social, ha volgut escollir la solteria per sempre. Aquest propòsit és ben respectable, pels motius que siguin.

D'altres engrescats amb una tasca entusiasta, sense més preparació sentimental, sexual, que la molt deficient que es donava en els seminaris eclesiàstics, prenien el compromís vitalici de ser solters, de renegar de l'amor de parella, de sublimar els sentiments, de ser immutables per sempre, de renunciar a la paternitat/maternitat; vivint cada dia el fingiment de l'empatia del calor humà, de l'afecció emocional, de la comprensió pastoral, del joc de simulació que necessàriament s'ha de fer per transcendir a un altre tipus d'amor.

Davant això, diuen elles que se senten condemnades a la perpètua clandestinitat, que la seva història sigui eternament secreta, o a veure's forçats -ell i ella- a rompre amb una vocació que en comú podrien desenvolupar a favor d'una comunitat. Com podeu -santedat- condemnar tants i tans col·laboradors vostres a viure el drama de solitud o el sentiment de traïdoria, que directament o indirecta promouen des dels escrits romans i pastorals a d'allò que en diuen espiritualitat sacerdotal.

Un solter no sempre és més heroi que un altre compromès amb parella i amb família.
Pere Barceló. Puigpunyent

Can Ganxo, destruït i el Guix, en perill
Can Ganxo era un edifici impregnat d'una pàtina romàntica dins un espai bucòlic. Era obligatori, en tornar a cala Tuent, després de visitar la fàbrica d'electricitat, les cases de la Costera o arribar fins a les cases de Bàlitx d'Avall, recuperar forces asseguts al graó que feia la petita terrassa de can Ganxo a l'ombra del gran pi. Contemplant la mar, l'olivar i els penya-segats dels voltants. Respirar fort, per dur-te'n, dins tu, un poquet d'aquell aire tan pur, assaonat amb partícules de natura verge i salobre de mar, de vegades, embravida.

D'aquella casa vora la mar que donava un aire decimonònic al paisatge, no en queda més que els meus records. Les fotos que en vaig fer tenen un valor extraordinari, faran que no s'esvaeixin les imatges d'un temps feliç, d'uns moments de relaxació i contemplació, d'un espai ja irrecuperable.

Uns éssers humans creen bellesa perquè després d'altres -en uns ritus de poder, contradicció, negació, incoherència i desgavell- la destrueixin sense pudor ni rubor. Trist, trist, trist... decebedor...Can Ganxo era la petjada humana que no interferia negativament en l'entorn natural; tot el contrari, en ressaltava la bellesa. Amb el temps s'havia amarat de la bellesa que l'envoltava i formava part del paisatge com un element natural més.
Record quan em varen convidar a passar un cap de setmana a la Mola, des de les cases es gaudeix d'una vista aèria sobre Tuent. Al matí: la llum ataronjada, les aigües de la cala d'un groc fort per l'acumulació del pol·len dels pins i les cases de can Ganxo majestuoses vora la platja amb el gran pi al davant. No ho oblidaré mai.

Si les cases s'haguessin catalogat per part de l'Ajuntament d'Escorca o del Consell de Mallorca can Ganxo estaria salvat, però sembla que ningú no ha mogut un dit per salvar-les. Xerrant de moure un dit, ara és el moment que els polítics i la ciutadania facin cas a l'eslògan del Consell de Mallorca "Mou un dit per la Serra". Sí, moguem tots un dit per la serra de Tramuntana i no permetem que l'Ajuntament d'Escorca ni el mateix Consell la tudin i l'espenyin permetent urbanitzar el Guix.

Paisatge, etnologia, patrimoni i altres elements únics que han atret des de fa dècades els turistes, que ens donen menjar i ens fan prosperar, estan cada vegada més malmenats o desapareixen.
Què guanyen i què perden Lluc, Escorca i Mallorca amb la destrucció del paisatge? La resposta, la sabem. Ara veurem quins polítics defensen la destrucció. Com diu un altre eslògan, aquest del GOB, "Qui estima Mallorca no la destrueix".
Benet Bohigas i Moreno. Palma

Gràcies al ViveMenorca per donar suport a la donació de sang
El passat 23 de maig el ViveMenorca va posar a la nostra disposició el pavelló per promocionar la donació de sang durant el decisiu partit de bàsquet que van jugar i guanyar. El gest de suport a aquesta iniciativa ha tingut una repercussió fantàstica i demostra la responsabilitat del ViveMenorca amb la societat balear, que cada dia necessita que més de 200 persones s'ofereixin a donar sang.

El ViveMenorca ha comprès la importància que tenen les persones que, cada vegada que ens regalen el seu temps, donen vida a més de tres persones. Com a gerent de la Fundació Banc de Sang i Teixits i en nom dels donants de sang, els malalts, les associacions i els professionals que estam al voltant de la donació a les nostres Illes, vull donar-los les gràcies i la més afectuosa enhorabona per implicar-se en iniciatives com aquesta.
Josep Muncunill. Ribas Director gerent de la Fundació Banc de Sang i Teixits de les Illes Balears.