En record de Miquel Dalmau
Vaig rebre consternat la notícia de la mort del doctor Miguel Dalmau, expresident del Reial Mallorca.
Vaig tenir el plaer de conèixer-lo quan encara era president del club vermell, en una visita a la policlínica Miramar. Record que vam estar comentant la trajectòria del club, per aquells temps en segona divisió, i que era una persona que desprenia mallorquinisme pels quatre costats. Sense amb prou feines conèixer-me, va dedicar llarga estona del seu temps preat xerrant del Reial Mallorca i del futur immediat de l'entitat.
No entraré a valorar si la seva tasca empresarial va ser bona o dolenta. Però si seria d'agrair que els actuals dirigents de la nau degana no es conformassin amb un emotiu minut de silenci en el partit davant el Reial Madrid. Crec, totalment convençut, que la figura del doctor Dalmau es mereix un homenatge càlid i sentit en un futur pròxim per la seva trajectòria en el Reial Mallorca. En moments difícils va salvar el club de la desaparició i va apostar sempre pel mallorquí. El seu lliurament i afecte per l'entitat va estar sempre fora de qualsevol dubte. Un mallorquinista per excel·lència. Ara, quan la temporada finalitzi i tota la crisi econòmica del club shagi normalitzat, crec que seria un bon moment per retre un merescut homenatge a un home que dins i fora va enarborar sempre amb orgull la bandera vermelleta.
Que descansis en pau, Miquel.
SEBASTIÀN AGUILÓ ANDRÉS. Palma.
L'etern problema del celibat sacerdotal
En motiu de la vergonyosa situació de la pederàstia clerical es remou de bell nou el ja impúdic estat, socialment greument penat, d'alguns clergues i religiosos. De cap manera vull continuar obrint ferides sagnants, ja que hi ha molts de clergues nets, valents, que fan una tasca ben honorable, digna. No tenc autoritat per fer afirmacions generals, quant a les causes d'aquest mal històric, permanent, pestilent. Simplement vull aportar que l'estat de casat dóna tendra serenor, íntima alegria, pau espiritual. Amb això no vull afirmar que els que viuen el celibat estiguin oprimits, angoixats, neguitosos; sé, per experiència, que és possible una vida celibetària amb pau, tranquil·litat d'esperit, d'entrega plena a la comunitat viva. El que sent, és que hi hagi tantes comunitats no vives.
No som ni docte en espiritualitat ni detectiu de delinqüents. Vull senzillament afirmar que la nostra societat del segle XXI reclama autenticitat, no accepta duros sevillanos, falsejaments ni prostitucions que aparentin, però no siguin.
Des d'un punt de vista sociològic no s'admet cap tipus de figura decorativa. Ja és ben hora d'anomenar el pa, pa i al vi, vi. Si fos veritat que les jerarquies confiassin més en l'Església, conformada majoritàriament per laics, comunitats amb algú que els unís sagramentalment pel ministeri, no farien falta tants sacerdots o intermediaris. En sobren? No ho sé. La llei del celibat, com es ben sabut, no és més que una llei eclesiàstica, més econòmica que d'espiritualitat, a tal fi de que no es lapidassin els béns ecclesiàstics amb transmissions hereditàries familiars. Les lleis han d'estar sempre al servei de l'individu, de la Comunitat. Si destorben, s'han de canviar, quan estan obsoletes, a l'abast dels legisladors, com és aquesta.
D'altra banda, hem arribat a confondre espiritualitat amb assistència a missa, compromís cristià amb celebració eucarística, ja que allò més practicat als temples és l'Eucaristia per a tot. Quan un mor, funeral; bateig, unit a la missa; celebració dominical amb missa; festes generals, familiars, particulars, si no és amb un capellà que celebra no hi pot haver-hi res semblant a festa i joia; noces amb missa, penes,glòries, tot ben eucaristitzat.
La tutela clerical -unida a la presidència eucarística- ha resultat imprescindible per a la vida eclesial, per a l'espiritualitat més elemental. Avui, en notables absències d'un clergat que disminueix dia a dia, o se cerquen noves fonts de cristiana energia o no sobreviurà de cap manera l'experiència cristiana individual o col·lectiva...
Sense capdavanters (més laics que ecclesiàstics) testimonials, sense cristians clergues o laics afanyats pel regne, per molt que augmentés el nombre de clergues no hi haurà comunitats cristianes.
Que les jerarquies eclesiàstiques només volen cèlibes? estan en el seu dret, però això no suposarà canviar d'estructures, quan certament és ben clar que pot dirigir una parròquia viva, un laic/a, capellà -home/dona- casat/da o fadrí/na. Quan Jesús deia que per ser deixebles seus basta estimar, no creis que ho hem complicat massa amb tanta llei de classes, de sexes, d'instituts de perfecció, graus, escalons que diferències en lloc d'unir? Així estam!
PERE BARCELÓ. Puigpunyent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.