TW
0

Deliris de mossons
La nova fornada de dirigents polítics de la sucursal mallorquina del partit espanyol i neofranquista del PP, malèvolament radicals en les seves propostes polítiques i ideolò- giques, estan entestats a mostrar-nos el llautó de les seves provades intencions: donar un impuls decisiu a la liquidació de Mallorca com a terra de llengua i cultura catalanes. Si analitzam el tarannà inequívoc de l'esmentada formació política, tal actitud ja es veia venir des de fa anys. És una radicalització de connotacions clarament fatxenderes, protagonitzada per racistes antimallorquins que ens volen anorrear com a poble diferenciat del castellà o espanyol, i que volen imposar el seu pensament ignominiós i malintencionat, propi de mossons aspirants a botifarres, de venuts i de renegats de mena.

Estufats de palla d'ordi amb posat de lleteret presumptuós, de discapacitats intel·lectuals que s'omplen la boca d'estultícia i d'ignorància. Tan sols entenen el llenguatge banal de la prepotència insultant, que tostemps cerca la discriminació ultratjosa de la llengua i la nació de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. El menyspreu de caracteriologia racista d'aquesta colla de pinxos vanitosos és proverbial i respon a una voluntat clara de créixer a l'empara de l'amo colonitzador que l'avala. Se'ls exigeix, ben estès, el pensament únic, la submissió paralitzant i la supeditació absoluta a la metròpoli espanyola (fóra l'aspiració mimètica idiotitzant del "ofrendar nuevas glorias a España", que tant de camí ha fet al malmès País Valencià).

No li mancava gens de raó a Pío Baroja quan afirmava que "a Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió". Les llengües són com les espècies, s'han de protegir i fer tots els esforços per evitar-ne l'extinció. La desaparició d'una llengua constitueix una pèrdua important per a la riquesa lingüística i cultural de la humanitat, i qualsevol persona mínimament cultivada i sensible se n'ha de sentir afligit. Altrament, i en sentit contrari, com ens demostren aquests nous líders del PP, haurem de parlar de racisme lingüístic, de persecució lingüística i de lingüicidi, fet encara molt més greu si la llengua en qüestió que està en perill és precisament la pròpia del país, que en bona lògica haurien de defensar. El cas no pot ser més aberrant i és un clar indicador de l'ínfima categoria humana i moral d'aquests personatges, que reneguen de la seva sang, de les seves arrels i de la seva gent, que manipulen de la manera més grollera imaginable, tot embrutant el seu esperit i la seva dignitat. El poeta nostrat retratà amb exactitud aquesta caterva de polítics impresentables amb uns versos tan lúcids com actuals:

Fills d'una raça dreturera i forta
que unia el seny amb l'ímpetu,
no renegueu de vostra sang ... Oprobi
pel fill qui n'és apòstata!
Per honra té esser bord. Son cor
espuri
sols posa arrels paràsites:
no té l'arrel que del terrer dels avis
ne beu saba llegítima.
Per ell és pàtria una buidor
coberta
d'algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica ...

És legítim ser de dretes, però no ho és, no ho pot esser en un país mínimament civilitzat, ser d'una dreta extrema ultraespanyolista responsable d'un intens manifest de genocidi cultural i lingüístic. Fem part d'un poble primer envaït i ocupat (d'una ocupació espanyola tan il·legal com aclaparadora) i, després, perseguit i represaliat (com solen fer sempre els països imperialistes amb les seves víctimes), però no som de cap manera uns éssers subhumans i tarats, com pretenen els nous caps etnocides del PP mallorquí (sic), els tals Bauzà i Delgado. Les declaracions d'aquests dos perfectes estults, d'aquests dos pallassos, tan sols poden provocar rebuig i menyspreu entre els mallorquins que encara conservam el nostre cabal. Però indefectiblament, com a tots els representants públics indignes, el temps els posarà en el lloc que realment els correspon.
ANDREU SALOM I MIR. Pollença

Sobre la morbositat periodística
Que als mitjans de comunicació els interessen més els conflictes que les aportacions positives ho comprovem contínuament. Criticàvem una cerimònia d'entrega de premis i ens encalcen encara per fer més sang, però encara és l'hora que algun ens pregunti què hi feim allà. Comentàvem i es publicà una carta que féu polseguera per la nostra Universitat (fent costat, en part, a un comentari de la senyora rectora) explicant, al nostre parer, la injusta situació de molts de doctors i doctorands, però encara esperam que es publiqui una carta en què explicam clarament com i a pesar de tot treballa incansablement la comunitat universitària per suplir les mancances del sistema i la manca de pressupost.

La seva feina no interessa, tampoc? I així molts d'altres comentaris i opinions més. Sols interessen notícies morboses, però així es dóna moltes vegades una visió molt parcial de la realitat i és el que arriba a la gent. Qui ho decideix, això? Per què les cartes llavors han de ser firmades, si tanmateix només es publica el que interessa al periòdic i com li interessa? Saben?, la majoria de lectors tenen més esperit crític que els mateixos periodistes, influenciats aquests o directament manipulats pels poders fàctics. I que no és trist això?
BERNAT MOREY COLOMAR. Palma.