Cartes dels lectors

La Guerra d'Hivern. Resposta al Sr. Antoni Marimon
El passat dia 12, el Sr. Antoni Marimon dedicava un article a la Guerra d'Hivern. Em pareixeria perfecte aquesta divulgació d'uns fets històrics no gaire coneguts si no fos perquè es fa ometent allò que no interessa contar a l'autor o simplement acabant l'història allà on ell vol: no contant el final. Tot a fi que no caigui per terra la visió clarament distorsionada que dóna dels fets.

Aquest article, com un d'anterior en què s'arribava a qüestionar la col·laboració del nacionalisme ucraïnès amb els nazis, està escrit des d'un profund antisovietisme i una gens escrupolosa solidaritat cap a moviments nacionalistes fonamentats en el nacionalxovinisme i el feixisme. Curiosament, no he llegit un sol article de l'autor referent a l'ajuda i a la col·laboració d'estats socialistes com l'URSS, la DDR o Cuba cap a pobles oprimits com Angola, Moçambic, Vietnam, Congo, Algèria, Palestina, i molts d'altres.

Resulta impossible en un text tan curt comentar tot el que es voldria sobre l'article del Sr. Marimon, així que em limitaré al més destacable. Sobre el tractat Ribbentrop-Molotov, el Sr. Marimon reprodueix l'esquema fals i propagandístic que pretén equiparar els firmants, igualant feixisme i comunisme. Res de miserable va tenir el pacte que va permetre guanyar el temps necessari una Unió Soviètica plenament conscient dels plans de Hitler. El terreny avançat cap a l'oest va permetre desplaçar la indústria darrere els Urals i l'arribada de les divisions siberianes, quan es va materialitzar la invasió nazi. Tot i així, va venir just. Si es va guanyar la Segona Guerra Mundial, va ser gràcies a la Unió Soviètica i, per tant, si la invasió nazi hi hagués triomfat, la història hauria estat ben distinta. Posats a parlar de coses miserables, com diu el senyor Marimon, parlem del paper que van fer les "democràcies" mentre el feixisme atacava Espanya i Txecoslovàquia.

Van mirar a una altra banda en un intent patètic de calmar les pretensions de la ultradreta alemanya i italiana; això és l'únic que van fer. Personatges tan cretins com Churchill veien l'enemic en el socialisme i no en el feixisme, que al cap i a la fi no és més que una fórmula per mantenir l'hegemonia del capital en moments convulsos. Respecte de Finlàndia, recordarem un parell de coses que el Sr. Marimon no ens ha volgut contar. Comencem per dir que el 1918 va obtenir la independència gràcies a un decret del nou govern soviètic i, "en agraïment", els ultranacionalistes, després de vèncer les forces d'esquerra en una guerra civil, van efectuar repetides incursions en territori soviètic, seguint una malaltissa curolla expansionista anomenada la "Gran

Finlàndia", que havia d'arribar fins als Urals! Dins aquest clima d'inestabilitat va tenir lloc, certament, la Guerra d'Hivern, però la història no acaba aquí. Iniciada la invasió hitleriana contra la Unió Soviètica, Finlàndia, de la mà del filonazi mariscal Mannerheim, va col·laborar activament amb els nazis en el que s'anomena la Guerra de Continuació, atacant Rússia pel front de Carèlia i enviant subministraments i forces, entre les quals el conegut batalló Nordost de les SS. En definitiva, ni la imatge simplista del petit país idíl·lic trepitjat per una gran potència invasora no té res a veure amb el que va succeir ni el dret dels pobles a la seva independència té gens de sentit si s'empara sota el tuf del feixisme.
ALFONS SASTRE SERRA. Palma.