Cartes dels lectors

També aquestes darreres setmanes s'han dut a terme tot un seguit de mobilitzacions per rebutjar per part de sectors laborals, com ara la sanitat pública i el professorat de l'ensenyament concertat (entre d'altres), les retallades salarials anunciades per les respectives conselleries. Són retallades salarials que tenen l'origen en acords que foren de difícil gestació, que suposaren vagues (cas de l'ensenyament concertat) i haver d'acceptar ja retallades en les justes demandes. Hem de recordar que són acords signats i publicats al Butlletí Oficial de la CAIB per part de les organitzacions sindicals, les patronals i l'Administració educativa, en allò que fa referència al d'aplicació al professorat de l'ensenyament concertat.

Aquest professorat, el de l'ensenyament concertat, ja ha patit en la darrera dècada tres incompliments d'acords previs: un al final de la legislatura del primer Pacte de Progrés, l'altre al final de la legislatura del PP i, ara, si la situació no canvia, altre cop amb el Pacte de Progrés. Són molts d'incompliments per part de l'Administració educativa perquè aquest professorat es vegi il·lusionat i la seva tasca reconeguda per part de l'Administració educativa i del Govern de torn.

I quines són les quantitats que es volen congelar? 35 euros mensuals de gener a agost del 2010 i, del setembre de 2010 fins al setembre de 2011, 30 euros mensuals més, a tot el professorat de l'ensenyament concertat que cobra la seva nòmina amb pagament directe de la Conselleria d'Educació en nom dels respectius col·legis on treballen. Quantitats que servirien per anar-se apropant als salaris del personal docent interí dels centres públics. És el que vol dir la mal anomenada analogia retributiva que apareix a totes les lleis orgàniques de l'etapa democràtica de l'Estat espanyol i de la qual es parla des de la Llei bàsica de l'ensenyament de 1978, però, a pesar de les passes petitetes que s'han fet, encara no ha arribat.

No podem oblidar les retallades que s'han produït a la xarxa pública, els incompliments del que s'havia acordat, des de retallades en el nombre de contractes al professorat interí, als equips de suport, a les substitucions; no podem obviar tampoc les congelacions ni les retallades en l'àmbit universitari...

I com es pot encarar el pacte per l'educació amb aquest panorama?

De veritat el Govern vol un pacte per l'educació o es torna a utilitzar l'educació com a proclama electoralista buida de continguts?

Governar implica establir prioritats i, davant els resultats tan negatius de tantes enquestes i estudis referents al fracàs escolar, l'educació ha de ser (com així consta en els pilars programàtics del Govern) un eix bàsic de prioritat per tal de combatre el risc d'exclusió social, d'atendre les necessitats educatives de qui té menys oportunitats, per incidir en la detecció precoç de les dificultats d'aprenentatge i posar-hi les mesures necessàries.D'altra banda, el treball docent requereix l'autoritat del coneixement, la mateixa que la societat atorga a les persones que destaquen en medicina, ciència, pensament o art. Això és possible quan el professorat ( sigui de la xarxa pública o de la privada concertada) treballa en condicions que potencien la seva autoestima, amb l'exercici d'un pensament crític, amb capacitat d'iniciativa i amb autonomia.

Cal una major consideració social del professorat, un reconeixement de la importància de la seva funció social. És ben segur que aquesta revaloració milloraria la seva autoritat.

L'ensenyament va lligat a un professorat compromès amb la seva professió i amb les circumstàncies esmentades anteriorment; consider que les exigències al professorat ja són un handicap difícil de calibrar.

L'educació no pot anar lligada als vaivens de la corrupció, de la inestabilitat econòmica i de la inestabilitat política. Si és així, mal futur augurem per a la nostra ciutadania.
Neus Santaner. Inca.

Independència, autodeterminació ? Primer, decència.
S'imaginen una illa independent i dins la Unió Europea disposant de més doblers dels nostres imposts? Fins i tot mallorquins de cultura peninsular hi votarien "sí", com a Catalunya. Votar pertànyer a Catalunya per uns és camí natural (o Itàlia, França, Dénia, Algèria... Som enmig de pertot) i per altres seria distint fermall, com ja comprovàrem fa 700 anys. Que som país petit i indefens?? Andorra, Luxemburg, Liechtenstein ens poden servir d'exemple. Mallorca pot ser la Suïssa de la Mediterrània. Tanmateix , sempre ens hem hagut d'espolsar sense ajuda, ja que de fora sols ens arriben per cobrar o conquerir.

La pregunta clau és si està preparada la societat illenca per a l'autogovern o som més bé com una colla de jovenots amb les butxaques plenes predisposats als mals vicis. Una societat que manté la cadira i el vot a unes formacions polítiques tan corruptes i incompetents com les que tenim no és madura per a segons quines filigranes. No hem assimilat els canvis socials que hem experimentat en poc temps i no ens han deixat ni ens deixen créixer com a poble. Perdem, deixam perdre i ens prenen Patrimoni cultural de tot tipus. Hem crescut en doblers i no en confiança i ara som el que som. Duim encara la pellissa aferrada. Sí, desgraciadament la classe política ens retrata. Hem de millorar molt en decència i solvència abans de pensar en independència. Les crisis, inherents a qualsevol sistema, a la societat i a la vida serveixen per a això.
Bernat Morey Colomar. Sta. Eugènia.