Cartes dels lectors

Malgrat que la presència de tropes "occidentals" a l'Afganistan tingui l'aval de l'ONU, no és hora d'enviar-hi més soldats, sinó de retirar els que hi ha. Al principi, ens volgueren fer creure que sols era la resposta de l'11-S, perquè l'Afganistan era la principal fàbrica de terroristes i on s'amagava Bin Laden. Ara ja no parlen ni d'una cosa ni de l'altra, ara ens parlen de dur-hi la democràcia, desarrelar l'opi i promoure el desenvolupament. Però poden dubtar de finalitats tan nobles i tan poc realistes quan això es vol fer amb criteris occidentals i a tirs, amb una invasió de tropes estrangeres, la qual cosa és ben possible que reforci que surtin nous terroristes. Es pot sospitar que hi ha altres finalitats amagades menys altruistes, com són ara geopolítiques, que al cap i a la fi són econòmiques (la proposta de l'oleoducte del mar Caspi), petroli, armes...

El secretari general de l'OTAN, Scheffer, diu que "no basten els soldats, encara que no hi veu una solució militar, perquè no hi és", i el general McChristal, que comanda les tropes aliades, diu que "l'estratègia no funciona". Allò cert és que estan embolicats amb una guerra que no té cap garantia de ser guanyada. Ja n'han sortit escaldats els anglesos, els russos i ara, mentre creix la violència i la fam, fracassa el Govern corrupte de Karzai i també la comunitat internacional en la promesa de dur seguretat, serveis i feina, els talibans guanyen base social i controlen més del 60% del país.

Els talibans seran tot malanats com es vulgui i un poc més, però estan a ca seva i qualsevol solució al país que es vulgui fer sense ells segurament té poc futur.

Ens podem demanar què passaria si tota la doblerada que suposa mantenir prop de 100.000 soldats i tot l'equipament d'armes i vehicles, es destinàs aquest "gastòrum" a promoure el desenvolupament de l'Afganistan. Realment hi ha cap governant del món que pensi que amb més soldats es resoldran els problemes? Amb més militars a l'Afganistan en lloc d'esmolar, farem osques.
Mariano Moragues Ribas de Pina.

Avorrit de la memòria històrica

El novembre de 1975, el rei Joan Carles I digué sobre Franco, en castellà: és de pobles grans i nobles el saber recordar als qui van dedicar la seva vida al servei d'un ideal. Espanya mai no podrà oblidar qui com a soldat i estadista ha consagrat tota l'existència al seu servei. No tothom sap que el general Franco obrí per segona vegada la porta a la monarquia (tal com va fer el general Martínez Campos l'any 1874, esborrant la Primera República de 1873 i cedint el pas a Alfons de Borbó). Una vegada mort Franco (1975), la Llei de reforma política de 1977 ens retorna per art de màgia a l'any 1930, esborrant l'existència de la Segona República de 1931. Per arrodonir-ho, la Constitució Espanyola de 1978, l'Elliot Ness de les cartes magnes, perquè pareix que no es pot tocar, donà el vistiplau oficial a la transició espanyola, acontentant tothom alhora.

Clar que el poble preferia qualsevol cosa menys tornar a la situació viscuda amb Franco i huria votat fins i tot el conte de la Caputxeta Vermella abans de fer marxa enrere. Però Franco no era un dictador qualsevol, en absolut, ell era cabdill per la gràcia de Déu. Ho deia amb totes les alabances possibles l'Església Catòlica, encantada d'haver-se conegut durant els quaranta anys del mandat franquista. La seva sintonia religiosa amb el règim dictatorial va ser més que excel·lent: va gaudir de tot tipus de privilegis a tots els nivells i Franco s'endinsava en les catedrals com si fos el mateix papa de Roma, tal vegada encara millor, perquè les seves visites eren més freqüents.

Tothom amb una mica d'edat al cos sap que Franco i la seva Guerra Civil van esmicolar totes les institucions civils i militars de l'Estat sense pietat. Per exemple, sense anar més lluny, la Guàrdia Civil es dividí d'acord als dos bàndols enfrontats, sent massacrat precisament el que donà suport a la Segona República i purgades les seves creences polítiques d'arrel (és famós el cas del general Escobar, un dels millors, més honestos i lleials militars que ha conegut aquest país, afusellat a Barcelona el 1940 sense cap consideració).

La purga social que sofriren els republicans un cop finalitzat el conflicte militar va ser una eina de terrorisme psicològic pitjor que la guerra mateixa i, de nou, cap institució pública o privada no en pogué escapar de l'abast: mitja Espanya estava morta de por per les denúncies injustificades o no de l'altra mitja, independentment de la classe social, ocupació o trajectòria política. La primera gran conclusió és que aquest país no pot ser republicà i estar en pau al mateix temps. La segona és que els espanyols no podem tenir cap confiança sobre l'abast de la nostra llibertat d'elecció política, i menys quan les nostres decisions s'enfronten amb les tradicions històriques més profundes de certs sectors socials (prova d'això és que no hem pogut mantenir dos règims polítics republicans sense vessar-hi torrents de sang).

La tercera és que els vencedors sempre volen que ho oblidem tot, com si res no hagués passat. La quarta i darrera és que molta gent no té gaire estimació al general Franco sense voler anar més enllà dels fets històrics bàsics. Si tenim monarquia és gràcies al cabdill, si tenim paga extra de juliol és perquè el petit gallec s'alçà el 18 de juliol de 1936, i si tenim una Església tan magistral és perquè amb Franco el nombre de vocacions fou senzillament gloriós. També li hem d'agrair els colors de l'actual bandera, escollits per Carles III l'any 1785, perquè foren utilitzats pel bàndol nacional durant la guerra. Aquesta herència, ni bona ni dolenta sinó tot el contrari, és el petit peatge que hem hagut d'assolir per conèixer el desenvolupament social que tenim, amb permís de Déu i de la seva gràcia. Memòria històrica, senyors? Quina?
Juan M. SAnchez. Palma.