08/06/09 0:00
TW
0

El nacionalisme illenc es mor, víctima dels seus errors
He nascut i viscut a Catalunya i, després de viure quatre anys a les Illes, només he vist actituds i experiències frustrants any rere any, mal dirigides i mal resoltes pel nacionalisme illenc. Veig coalicions culminades tard i precipitadament, fa dos anys amb el Bloc i l'any passat amb Unitat, i enguany amb la candidatura per a les eleccions europees la imatge ha estat patètica. I n'hi ha prou d'escoltar les parts (a l'uníson "nosaltres bons, els altres dolents") per veure que tots en són responsables. El nacionalisme illenc no existeix. És incapaç d'articular-se "insularment", passant d'una submissió (l'espanyola) a una altra (els Països Catalans). No entenc la preeminència dels Països Catalans com a única via per defensar la nostra terra, com si les Illes Balears mai no existissin. La base històrica i cultural és indubtablement la mateixa, però cal matisar que el tarannà dels illencs és diferent del dels catalans i valencians.

El complex d'inferioritat habitual en qui accepta la castellanització de les Illes també és present en qui no concep les Illes Balears com un ens estructurat abans d'integrar-se a una altra entitat. Molts illencs que s'estimen la seva terra ni entenen un radicalisme ideològic que no arrela a la nostra tranquil·la realitat social, ni són independentistes. Molts se senten orfes políticament i prefereixen abstenir-se. Si a Catalunya hi ha dues forces com CiU i ERC que defensen Catalunya i Països Catalans, per què aquí no tenim aquesta possibilitat? Un fracàs anunciat (i reiterat) any rere any del qual ningú no aprèn.

Afegim-li les soterrades desavinences personals, la creixent fragmentació de sigles que defensen ideologies semblants, una autocrítica més retòrica que real, unes ideologies nacionals molt utòpiques i allunyades de la realitat Balear, l'excessiu tacticisme a curt termini, i la manca d'un lideratge i una dialèctica brillant i il·lusionant. En resum: no hi ha sentit de país, audàcia ni amplitud de mires mentre sobren utopies, incompetència i bregues inútils. En les autonòmiques de 1999, PP i PSIB obtenien un 75% dels vots. El 2007 ja era un 83%. En les passades generals arribava a un 88% (el context era diferent; tanmateix, és alarmant). A aquest pas quin serà el resultat el 2011, l'extraparlamentarisme? Les seves coalicions tenen com a objectiu el creixement... o la supervivència?
Manel García.

Seguretat jurídica
Darrerament tornam a sentir la mateixa cançó: seguretat jurídica. Senyal inequívoc que la cosa està més que malament. Però seguretat jurídica... per què, per a qui, per quan? No és res de nou, ja sonava en altres èpoques de vaques primes, sobretot en boca dels constructors. Pareix esser el darrer recurs, quan hom ja no sap què dir, ni què fer, ni, especialment, on invertir. És ben evident que l'especulació, que d'això es tracta, es basa precisament en tot el contrari. Inversions de risc, solen dir, tot i que és molt més pràctic tenir informació privilegiada, amb la qual cosa el risc és mínim, però els guanys exponencials, altrament dit: "pilotada".

Si tot estàs tan clar, amb gelosia nòrdica per vigilar els recursos públics, i tot passat per hisenda, la nostra història seria tota una altra. Joan Marc, per exemple, no hauria existit. Com si el ves a l'altra món rient de veure com hem caigut tan baix... i no he sortit del guió: el cas Autopistes d'Eivissa, o el Jutjat petat de polítics sembla més un argument de cinema negre de fa 50 anys a Amèrica que no pas la realitat europea actual. Si aquesta tribu (Hidalgo, Massot i companyia) és la que ens ha de donar seguretat jurídica, ja podem començar a córrer. Sobretot aquests batles que 30 anys després encara no els ve de gust adaptar-se a un pla territorial, aquests sí que es deuen estar esbutzant de riure.

Parlant d'Andratx, hi ha molta més seguretat jurídica al nucli urbà que no pas als turons teòricament protegits i ran de mar, ja que els turons aquests s'han emplenat de construccions il·legals, mentre que el barri vell s'ha degradat de mala manera. Quan tot anava a lo Grande, ningú no es preocupava d'aquest tema, ben al contrari, les empreses especuladores bé que es varen preocupar de comprar tota la perifèria metropolitana, tot esperant que el terreny rústic esdevingués urbanitzable, amb tota la inseguretat que això comportava, i més n'hi hagués.
Les obres faraòniques de Matas no podien esperar els estudis adients de seguretat jurídica (ni econòmica, ni arqueològica, ni ecològica, ni pluviomètrica... ni de utilitat pràctica) i els especuladors ben contents, de "palmeros".

Dit això, a mi sí que m'interessa que hi hagi seguretat jurídica, però amb efectes retroactius: tots els que s'han enriquit amb inseguretat jurídica, capolant el nostre paisatge i fent jutipiris amb les lleis, que tornin les plusvàlues a la societat. De punt de partida donarem una terna: l'entrada en vigor de la Constitució, la primera gran manifestació que, els altres, vàrem fer per salvar el Trenc, o el dia que el GOB va denunciar els apartaments de les Covetes, mentre que l'Ajuntament, per variar, estava de part dels il·legals. Deixarem triar el batle Ginard.
Mentrestant, com insinuava fa uns dies dBalears, la vertadera seguretat jurídica passa per enderrocar xaletarros com el de Cretu, a Eivissa. A Mallorca ja han donat uns quants avisos, però fins ara pareix que només s'atreveixen amb els que no poden pagar un bon misser.
Pere Llofriu Móra.