01/06/09 0:00
TW
0

La crueltat de l'oblit, una vergonya col·lectiva
En aparença, la nostra societat sembla molt sensible davant les grans tragèdies de la humanitat. Sovint ens colpeix veure els estralls d'una catàstrofe natural, de les pandèmies o de la fam. També la conscienciació davant la violència de gènere és creixent. Tampoc no dubtam a mobilitzar-nos per cercar les restes d'un/a desaparegut/da, víctima de violència física o violació. Presumim d'ésser solidaris amb les víctimes de dictadures i conflictes armats de qualsevol racó del món com les dictadures de Xile i Birmània, els genocidis de Darfur (Sudan) i Ruanda, de les massacres a Bòsnia i a Txetxènia, etcètera. I no dubtam a exigir la llibertat dels seus oprimits, represaliats i la memòria de les seves víctimes, com també la recerca dels desapareguts per lliurar-los a les seves famílies. Tot en nom de la justícia, de la llibertat i dels drets humans.

Tot canvia quan es pronuncien les paraules "Guerra Civil". La misericòrdia i la comprensió davant el dolor aliè desapareixen tan bon punt s'esmenta. S'imposa una paralitzant inacció, es polititza irreversiblement la qüestió i un temor irracional impedeix pensar i actuar amb un mínim de claredat i serenitat. Fins i tot alguns reaccionen de manera irada i increpen a qui "gosa" demanar un nínxol per enterrar-hi els seus familiars i/o avantpassats. És al·lucinant com tan nobles valors i actituds, sovint predicats i conjugats davant tantes desgràcies ocorregudes arreu del món, acaben tallats de soca-rel quan es tracta de mirar el nostre país.

Mai no serà normal la nostra democràcia mentre milers de persones continuïn mal amuntegades en fosses comunes i se n'obstaculitzi l'exhumació. És normal que una ciutadania suposadament instruïda, cívica i solidària es transfiguri en un frontisme irracional i agressiu quan se li esmenta "el tema"? Ens n'anam molt lluny, arreu del món, per defensar els drets humans i denunciar les injustícies, però com és que després no volem veure les misèries pendents de la nostra pròpia terra?

Quin perill corre la nostra societat si reben digna sepultura aquells que mai no l'han tenguda? Si les víctimes d'un bàndol varen ser exhumades i enterrades dignament pels seus familiars, per quina raó els altres mai no han de tenir aquest dret? No cal ser familiar, ni amic o tenir una afinitat ideològica per apreciar aquesta brutal injustícia. N'hi hi prou de posar-se en el lloc dels familiars i un mínim d'humanitat, per entendre la tristor i percebre el dolor d'aquells que mai no pogueren honrar els seus familiars amb una humil làpida o un simple nínxol.
Aquest "oblit" mai no podrà esborrar milers de cadàvers, perquè la seva memòria perdurarà mentre continuïn allà, amuntegats de manera indecent. Quan ells descansin en pau, a la fi descansarem tots.
MANEL GARCIA. Palma.

Qui paga la crisi?
Parlar de la crisi ja no sembla tan catastrofista com fa un parell de mesos, des del moment en què la nostra estimada vicepresidenta del Govern central ens va dir que no hi havia crisi. No sé si això era una mentida típica del PSOE o la veritat parlava per la seva boca, tan sols mancava afegir-hi una preposició i un article, o sia, "PER A MI no hi ha crisi". El mateix va dir Zapatero, de la qual cosa cal pensar que el teatre i la mentida s'han institucionalitat dins l'esquerra. Això, desgraciadament, no canviarà. Però el que sí és veritable és el sector que pateix la crisi.

Tots ho sabem, els quatre milions d'aturats, molts de pensionistes, molts de joves que no tenen feina, persones que no tenen res per menjar i que es converteixen en clients dels menjadors socials o dels contenidors de fems cercant un tros de pa rostit (per cert, Sr. Zapatero, què és això de no escoltar una petició d'un milió d'euros d'ajut als menjadors socials de València) i, en tot això, es contradiu amb la pensió del senyor Solbes (pobret, està esgotat de fer feina): 13.000 i busques d'euros mensuals, i un llarg etcètera. Sembla vergonyós i ridícul que, entre les mesures econòmiques que sembla adoptar d'una manera innocent l'Executiu central, que, la veritat sia dita, mereix un ZERO ZAPATERO (perdó, patatero) en economia, no figuri una mesura, l'única que és veritable, honrada i autèntica, que és compartir i eradicar els abusos de la ideologia socialista que un dia nasqué per ajudar els treballadors i l'únic que persegueixen és augmentar la seva riquesa particular.
JOAN LLORENÇ AMER COMES. 

Palau de congressos
No comprenc com la batlessa Aina Calvo s'ha pogut embarcar en aquest cacau del palau de congressos si no té un projecte global que suposi convertir l'autopista en aquella zona en una via urbana molt menys transitada i no té un pla per a la millora integral del veí polígon de Llevant. Un palau de congressos amb un hotel al costat és una qüestió molt seriosa, sobretot quan hi ha implicades empreses privades que cerquen únicament el benefici. No es pot llançar la iniciativa amb l'alegria de qui va a presidir una cavalcada dels Reis Màgics d'Orient. Ara Calvo està trista perquè té el projecte encallat. Que ho hagués pensat abans! No oblidem que es tracta d'una iniciaitva de Jaume Matas, que curiosament partí cap a Amèrica a fer feina per a l'empresa concessionària un cop que perdé les eleccions.
XESC PERELLÓ. Ciutat.