Sr. director: M'agrada l'estil planer, fresc i humà de
l'escriptura de Conxa Forteza. Poques vegades les seves paraules
adquireixen un to una mica més irat, com ha estat el cas en el seu
darrer article «Memòria històrica sí, però amb rigor».
La seva ira és perfectament justificada: el titular de portada
del Brisas, «Los chuetas corrompían a la administración con su
dinero», encara que es tracti d'una espifiada atribuïble més a una
negligència que no pas a una mala intenció, és del tot rebutjable
perquè correspon bé a aquella tradició de rumors que tant de
sofriment ha causat a aquests mallorquins a qui s'ha donat el nom
de «xuetons».
Durant la meva curta infància a Porreres, tenia jo un companyó
que vivia a la casa del cap de cantó davant per davant de ca
nostra. Un dia vaig entresentir una conversa dels meus majors: es
referien a aquella família d'enfront com «els xuetons». ¿Què volia
dir allò? La meva mentalitat d'infant no arribava a copsar-ne la
diferència. Aquella família vivia, entre el seu hortet i la seva
botigueta, la mateixa vida senzilla i grisa que les altres
famílies. El meu companyó i jo férem la primera comunió plegats.
També tenien un malnom, com nosaltres mateixos, com totes les
altres famílies; malnoms, el significat dels quals sovint
ignoràvem, però que servien perquè la gent de la vila ens poguéssim
reconèixer els uns als altres. ¿Què era doncs allò que feia «els
xuetons» diferents?
Després, quan passaren els anys, ho vaig comprendre. Generació
rera generació, els mallorquins «no-xuetes» ens havíem sollat la
consciència i l'esperit mentre fèiem perdurar una discriminació que
no tenia més objecte que fer d'aquella pobra gent els bocs
expiatoris sobre els quals poder descarregar els nostres conflictes
personals o socials. I el més sagnant era que, per a mantenir viva
aquella discriminació, l'havíem de nodrir periòdicament de
sospites, rumors, o històries fantasioses. ¿Què més havien de fer
«els xuetons» perquè els deixàssim viure en pau?
Passaren més anys, i vingueren temps nous que portaren aires
sanitosos que començaren a esvair de la consciència dels
mallorquins els aferralls d'aquella vergonyosa discriminació
secular. Aquella diferència esdevenia, a la fi, una singularitat
cultural, i no pas un estigma. Durant alguns anys que em vaig
interessar per la història dels jueus i l'estudi de la llengua
hebraica. I un dia ho vaig descobrir. El malnom d'aquells veïnats
nostres de Porreres era ben bé d'origen hebreu. Significava «(Déu
l'anomenà) el meu cadell de lleó».
Joan Gabriel Mora. (Rebuda per e-mail).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.