La raó nacional

Fa unes setmanes vaig veure i escoltar amb interès un debat a IB3 (aquesta televisió que ara ens és un poc menys estranya que abans) sobre els «nacionalismes a les Illes», o sia sobre les diferents formes de ser nacionalista a la nostra comunitat balear. Com era d'esperar (i no és un retret), en el debat només hi eren representades algunes de les formes, «les majoritàries», de pensar la realitat nacional: el nacionalisme dels Països Catalans, el nacionalisme insularista (o regionalisme), el nacionalisme espanyol i el nacionalisme dels que es diuen no nacionalistes. En qualsevol cas, no és l'anàlisi específica de cada forma de nacionalisme el que m'interessa ara, sinó la forma habitual que tenen els espanyolistes (nacionalistes d'Estat) d'analitzar el fet nacional no espanyol. Una vegada i una altra fluïa en el debat la mateixa idea: el nacionalisme neix d'un sentiment cap a la pròpia terra, aquesta és la seva raó de ser. Allò curiós, emperò, d'aquest raonament és que només s'aplicava a les nacions sense estat, salvant així aquella «la Nación» de les connotacions d'irracionalitat, tribalitat, ancestralitat i no sé quantes coses més. Mai no he entès aquest menyspreu a les vinculacions afectives i emocionals al país que les vol situar en l'espai de la premodernitat o, fins i tot, l'antimodernitat. És tan absurd com afirmar que la fraternitat o la solidaritat, carregats de sentiment per l'ésser humà, són afeccions caduques, superades o negatives. Hauria de ser una evidència que tot el que és important en la vida humana està amarat de sentiments raonats i de raons sentides. Efectivament, a través de la raó els sentiments són reprimits, o suavitzats, o magnificats. I alhora la raó és assumida, somatitzada, interioritzada, memoritzada en el llenguatge de les emocions. És la raó, que ningú no ho oblidi, que ha convertit la solidaritat en una virtut, expressada i aclamada en les més importants declaracions de principis de la humanitat. Per tant, raó i sentiment no només no s'exclouen, sinó que es combinen en el pensament i en la presa de decisions. La raó no matemàtica ni científica sempre conté elements sentimentals i els sentiments sempre poden ser racionalitzats. En la raó de ser de la nació hi ha sentiment, i clar que sí. I deu ser així d'igual manera per a tothom, per a totes les nacions i per a tots els nacionalismes, amb estat i sense estat. El sentiment positiu i racional als elements que identifiquen la comunitat nacional (territori, llengua, valors...) actua de denominador comú de la cohesió social. Però que en l'afirmació nacional hi hagi afecció no ha de voler dir que aquesta sigui la seva raó de ser. El sentiment pot i ha d'acompanyar la nació, però no ha de ser la seva exclusiva raó. De fet, i sense malmetre ni un fil dels elements que ens vinculen afectivament a la nació, reivindic la raó de la nació que es pensa i es projecta col·lectivament. En aquest sentit, el menorquinisme polític, entès com a forma de ser nacionalista a Menorca, ha de ser més un menorquinisme de la raó que del sentiment. És a dir, pensat a partir de la voluntat dels menorquins de construir un projecte comunitari que té Menorca com a punt de referència principal, que es vincula amb la seva nació cultural catalana i que intersecciona amb la resta d'estructures d'Estat sobre les quals recau la seva legitimitat de determinació. Per altra banda, recollint les reflexions fetes per Alfons López Tena (en la seva darrera obra, L'opressió nacional en democràcia) i de les anàlisis històriques de Carlos Taibo (i la resta d'autors que ell mateix coordina a Nacionalismo español, esencias, memoria y instituciones), cal constatar que el nacionalisme espanyol és, especialment en aquestes darreres dècades, un nacionalisme que exalta els elements simbòlics i sentimentals. N'hi ha prou de veure aquella exagerada bandera espanyola a la plaça Colón de Madrid. Aquesta exaltació és una reacció a la seva incapacitat de construir una raó nacional espanyola, davant de les raons nacionals de la perifèria, ni que fos a partir de la raó de la ciutadania dels nacionalistes que es diuen no nacionalistes. Tanmateix, aquests es refereixen a la ciutadania que dóna l'Estat espanyol. Jo també vull construir una nació de ciutadans, però amb la ciutadania que dóna un Estat confederal, o si malament m'ho posen en un Estat balear, o fins i tot menorquí. En aquesta tasca de vindicar un nacionalisme sentimental espanyol, PSOE i PP no difereixen en el fonamental. És clar que de tant en tant el PSOE fa una campanya com aquella de l'Espanya plural i guanya les eleccions, i el PP en canvi fa crides mitineres a favor de la festa de la hispanitat com a «símbol de tots». Tanmateix, el 12 d'octubre rememora la conquesta d'Amèrica per part de la Corona de Castella, i la conformació d'un imperi que derivà en un estat fortament centralista en el qual la perifèria sempre es va sentir ofegada i menyspreada.