Em vaig posar l'altre dia devora la tele (en petites dosis
continua sent nociva, però de vegades pots extraure'n alguna
reflexió). Una d'aquestes tertúlies matinals en les quals, després
de parlar de tots els successos escabrosos que ocorren cada dia en
alguna desafortunada ciutat de l'Estat espanyol, també parlen de
l'actualitat política, i dins aquesta, dels nacionalismes.
El primer que em cridà l'atenció fou que no hi havia cap
tertulià que pertanyés a l'opció política que estaven «analitzant»,
jo diria més aviat jutjant. Normalment, en un judici, l'acusat té
dret a la seva defensa. També des d'un punt de vista antropològic
se'ns assegura que no es pot jutjar una cultura des de l'exterior
d'aquesta: segons unes suposades bones normes, alienes a la cultura
a analitzar. Així va anar transcorrent la tertúlia, amb judicis més
o menys comprensius, però tots i cadascun totalment banals.
La tertulieta anava sobre el suport a la independència de Kosovo
per part de la Unió Europea (per tant d'Espanya) i com aquest
suport podria animar els nacionalismes de dins l'Estat a justificar
les seues pretensions independentistes. Els arguments esgrimits
provocaren dos sentiments ben diferents en mi: l'un de gràcia,
l'altre d'absoluta estupefacció! Em va fer gràcia quan argumentaren
que no hi ha la mateixa situació a Kosovo que a l'Estat espanyol.
L'argument principal: que allí hi havia hagut una cruel guerra. En
primer instant em va fer gràcia l'argument, ja que jo sempre he
pensat que el que hauria de comptar per a la decisió d'un poble és
la seua voluntat (en alguns llocs anomenada «sobirania», en altres,
com als drets de Nacions Unides, a les quals pertany també Espanya,
«dret a l'autoderminació»). El pitjor va venir després, quan hi
vaig pensar un poc més detingudament. La conseqüència final de
l'argument és: senyors, ens és igual la voluntat d'un poble (siga
basc, gallec, valencià, català, etc.), no deixam fer referèndums
(aquesta manera d'expressar la sobirania del poble ha esdevingut
il·legal a l'Estat espanyol), i fins que no hi haja la suficient
violència (és a dir: guerra) no hi haurà independència de cap
tipus.
Així, mentre s'intenta per tots els mitjans possibles la fi de
la violència, el missatge des del Govern, la dreta i tots aquells
que neguen el dret dels pobles a expressar-se la justifica
totalment.
Afortunadament, en la gran majoria dels pobles oprimits encara
confiem que les paraules puguin fer callar les armes.
Rafael Manyes i Rodríguez (rebuda per e-mail).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.