Amb aquest argument, la classe dirigent i els empresaris del sector immobiliari intenten convèncer la resta dels mortals que el descontrol que tan bé els va a ells és bo per a tothom.
La realitat, però, és tossuda i els preus dels habitatges estan pels núvols per més que n'hi hagi tres o quatre de construïts per habitant (després ja arribarà la crisi però això ja és una altra història). Potser és que falla alguna cosa al paradís del totxo i potser aquesta permissivitat tan escandalosa en realitat no és la solució, almanco per als qui paguen una hipoteca que amenaça d'arribar a centenària o un lloguer que s'emporta la meitat del sou.
Al món civilitzat, on han captat que això del dret a l'habitatge no va de la mà sinó que està en directa contradicció amb l'especulació i amb el fet que l'urbanisme sigui més cosa de gàngsters i corruptes, cerquen i troben solucions molt més lògiques i assenyades que, per exemple, utilitzar el sòl rústic per continuar urbanitzant amb l'excusa dels habitatges barats.
A bona part dels països europeus tenen polítiques contra l'existència d'habitatges buits, és a dir, polítiques que ataquen directament els focus d'especulació, que és exactament el que s'ha de fer i exactament el contrari del que es fa aquí.
Un cas exemplar el tenim a Suècia, on directament opten per demolir els habitatges buits. D'aquesta manera està clar que els propietaris que no els utilitzen perquè no els necessiten prefereixen llogar-los a bon preu. A Alemanya les demolicions es porten a terme quan un municipi supera el 10% d'habitatges buits
A França, es donen ajuts a la rehabilitació que tingui per objecte posar l'habitatge en lloguer, fins i tot mitjançant avantatges fiscals. Això sí, si en una determinada zona els habitatges buits són superiors a la mitjana i la demanda de lloguer puja, els rebuts de contribució urbana dels immobles desocupats pugen també, fins a un 10% del valor de l'habitatge el primer any, el 12% el segon i el 15% el tercer (el 40% del valor de l'immoble en tres anys). Si això falla, les autoritats poden quedar-se amb l'immoble i disposar-ne fins a 12 anys per gestionar-los en un règim de lloguer públic. Al propietari se li dóna una compensació econòmica.
A Itàlia, tenir un habitatge buit suposa un augment de la contribució urbana.
A Anglaterra, les autoritats poden forçar la venda o el lloguer d'habitatges buits. Això sí, n'exclouen les segones residències, però no les terceres o les quartes. Això es posa en pràctica amb només 6 mesos de tenir-los desocupats.
En definitiva, als llocs civilitzats i amb democràcies avançades, distingeixen clarament quins són els drets dels ciutadans dins del marc de polítiques d'interès general. Aquí, que fa més falta que enlloc, l'especulació no només no es persegueix sinó que és reverenciada i protegida des del poder, des de les mateixes institucions des de les quals la Llei obliga a perseguir-la per garantir els drets fonamentals de tothom.
Neus Prats Tur.
(Rebuda per e-mail).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.