La cabra mallorquina i un me negre

«Les cabres salvatges s'estan convertint en un maldecap per a la Conselleria de Medi Ambient perquè la proliferació que ha experimentat durant els darrers anys l'ha convertida en una plaga... s'ha elaborat un pla de xoc per reduir el nombre d'exemplars... Aquests animals fan malbé els cultius de muntanya i en especial l'arbrat, ja que una part de la dieta alimentària d'aquests animals es troba en l'escorça dels arbres. Després dels incendis, les cabres són el segon problema ecològic de la Serra...» Això deia Antoni Gómez, aleshores director general de Caça el 2004.

Tres anys després hem sabut molt poc d'aquell «pla de xoc», res dels resultats (per variar), però l'exaltació de la raça mallorquina continua imparable, pareix que la volen erigir en símbol de la «mallorquinarritat».

La presumpta importància que pugui tenir una raça la podríem comparar amb una agricultura tradicional que té un peu i mig a la fossa, la sobrassada mallorquina que es fa amb porcs de fora, o el català, amb totes les nostres «modalitats», i de rebot tota la nostra cultura, que és al límit de la supervivència i encara n'hi ha que fitoren. D'altra banda, si tant preocupa la puresa d'una raça domèstica, l'única manera de preservar-la seria dins un corral. Mira per on, sobretot els darrers anys hem patit una corralització que hipoteca la Mallorca tradicional, però, incomprensiblement, les cabres han quedat defora, i, per acabar-ho d'adobar, els plans de protecquè de paratges artificials posen encara més traves a l'excursionisme cultural mentre les cabres continuen tenint barra lliure.

Tradicionalment ens hem adormit amb la cançoneta que les cabres substituïren el miotragus, i aquí pau i després glòria, com qui vol fer creure que tots els herbívors són iguals... doncs no, per algun motiu n'hi ha set caterves d'espècies. De fet el miotragus s'extingí, mentre les cabres es quedaren, ja tenim doncs una bona diferència.

L'ecosistema que vàrem heretar del miotragus i el que estam preparant per als nostres fills no s'assemblen gaire. El més probable és que en el primer cas totes les illes fossin una taca verda, gairebé contínua, d'arbres, mentre la tendència actual és cap a una taca grisa, gairebé contínua, de ciment. Aleshores l'impacte d'una població d'herbívors en una situació o l'altra també ha d'esser completament diferent. És més, el miotragus era una baula del seu l'ecosistema, hi va evolucionar milers i milers d'anys fins al punt que se sobreposen unes quantes espècies diferents. La cabra no, pot esser que en temps històrics, quan l'activitat dels pagesos arribava als capcuruculls dels puigs, estaven més controlades, però ara, a la serra ja no queden pagesos d'aquells i aquestes relacions s'han de revisar. De la pobresa dels alzinars ja no podem donar la culpa als carboners.

El miotragus era un element de l'ecosistema prehumà, la cabra és un element de desertització posthumana, però no és l'únic, de fet ens bastam totsolets, per desertificar. La història de la humanitat i la desertificació va paral·lela i, per acabar-ho de compondre, el canvi climàtic, que ens agafa amb un caramull d'espècies vegetals relictes de temps més freds, endemismes i altres espècies de la llista roja que, com surtin de l'escletxa on sobreviuen, se les menjen les cabres.

Pere Llofriu. (Rebuda per e-mail)