Quan un partit perd el poder després de molt de temps de govern és normal passar un temps de reciclatge i de renovació per optar novament a governar. Així ha passat amb totes les forces polítiques en tots els àmbits de govern, i sovint són processos que triguen a posar-se en marxa a causa de la resistència dels dirigents a deixar pas a cares i idees noves. Tot indica que dins el PP s'inicia un procés similar, però sobtat. Abans dels comicis era una força cohesionada, potent, destinada a guanyar o guanyar. No hi havia dissensions, crítiques ni discrepàncies: era un partit ordenat, disciplinat i perfectament engreixat. Però en pocs dies ha començat a enfonsar-se, després que succeís allò inevitable: UM pactaria amb el PSIB. Des de llavors, els esdeveniments s'estan precipitant. Primer va partir el director del mitjà escrit més favorable als populars. I ara parteix... el mateix Jaume Matas. En pocs dies, el vaixell popular passa de ser un poderós «titànic» a fer aigua, i veu astorat com el capità és el primer a abandonar el vaixell. Arran d'això, quin tipus de compromís polític i voluntat de servei és la de Jaume Matas? No entrava dins els seus plans fer oposició, com si això no depengués dels electors? Només s'hi presentà per governar amb majoria absoluta? Quin mal perdre i quina falta de respecte als electors que dipositaren la seva confiança en Matas, que votaren una formació i un candidat, i ara els deixa penjats perquè no li agrada el que passa.
La correlació de forces resultant pot agradar més o menys, però els protagonistes són allà: Antich perdé l'any 2003 i va esperar pacientment el seu moment. Quant de temps ha exercit Matas de candidat i cap de l'oposició? No sap perdre i afrontar les adversitats?
A partir d'ara, les hipòtesis sobre la seva dimissió seran moltes. Jo me'n plantejo una: realment Matas volia guanyar? Per què va encaparrar-se a portar tot sol i secretament les negociacions amb UM? Per què va trigar tant a moure fitxa, deixant que el PSIB i el Bloc avancessin tant amb UM? Realment només pensava continuar en política amb una majoria absoluta? Havent fet un patrimoni certament ostentós, sembla que la política ja li havia donat les «satisfaccions» que ell cercava, i l'oposició seria una feina massa indigna per a ell. És la seva decisió i hi té el seu dret; no ho dubto. Però ha pensat en el seu partit, totalment dependent (i sotmès) del seu lideratge i cohesionat només gràcies al seu poder?
Normalment, el capità resta amb el seu vaixell fins a la mort i lluita per salvar-lo. Matas l'abandona davant els primers problemes, sense transició de cap mena. Sembla que això ja no importi gaire al servidor públic. No eren les rates les que abandonaven primer el vaixell?
