Una passejada pel parc de les Estacions

He fet la meva primera passejada pel nou parc de les Estacions de Palma. En línies molt generals em sembla correcte, però no puc evitar fer un decàleg d'esmenes a la totalitat:

1) Manca d'arbrat. Molt pocs arbres plantats en total i s'ha optat per plantar sobretot herba, gens natural del clima mediterrani. Altres espècies ja estaven seques.

2) Gens d'ombra. Els arbres no crearan bosc enlloc: la majoria són prims, de copa escassa i massa separats entre ells. El centre del parc, nu d'arbrat i ombra, serà a l'estiu un forn impossible de travessar: no tothom voldrà remullar-se amb els brolladors.

3) Un parc molt dur. Els grans parcs no tenen camins de llambordes o rajoles, sinó de terra. Aquí no podem trepitjar terra enlloc, superfície més tova i natural.

4) Massa camins. Hi ha més camins que zona verda: passejos central i horitzontal, en diagonal, sinuosos, quadrícula... Calia fer tantes ramificacions en un parc tan petit?

5) Monumentalitat i personalitat nul·les. No hi ha cap element que el faci identificatiu de la ciutat. Tot és massa racional i impersonal, res recorda la naturalesa silvestre.

6) Les casetes. No era possible que els arquitectes del parc i de l'estació intermodal es coordinassin, en lloc d'anar fent cadascú pel seu compte?

7) Entrada. La pèrgola metàl·lica de l'entrada del parc no serveix ni per aixoplugar-se de la pluja ni per fer ombra. Manca mobiliari urbà i vegetació, l'enllosat és un pla erm.

8) Engarjolat. La reixa que envolta el parc podria tenir un disseny menys empresonador. O haver plantat plantes enfiladisses que amagassin els barrots.

9) Informació pública. Tothom s'ha assabentant del disseny del parc a mesura que s'anava construint. L'Ajuntament mai no va informar de les línies mestres del projecte.

10) Vergonya. Cap càrrec municipal acudí a l'obertura del parc, malgrat que sempre acudeix algú a inauguracions de tot tipus. Això és una manca de respecte.

Manuel García. (Palma).

Matas i Janer

Tots sabem que al senyor Matas la presidència de la Comunitat Autònoma li és petita. Ell té, perdó, tenia, un altre objectiu. Ésser un altre cop ministre i poder viure a la metròpoli. Amb els Senyors amb majúscules. Que això de les províncies no estava fet per a ell. La prova és que diuen que no va remodelar el despatx presidencial del Consolat de Mar fins passades les eleccions del 14 de març. I és que ni tan sols ell, amb la vivor que el caracteritza per conduir la seva immensa ambició personal, va ser capaç de preveure l'atemptat de l'11 de març i el desgavell que van provocar i encara provoquen els seus amics i companys, diguem d'aleshores, que molt probablement el privaren de tornar a ser ministre. És clar que el no haver pogut preveure l'atemptat no el deixa cec per poder veure i preveure que els seus companys d'aleshores l'han cagada i ben cagada. Que el lideratge dels amics més extrems dins l'extrema dreta té els dies comptats en aquest cicle, i que ell necessita trobar una sortida per poder sobreviure políticament si vol tornar a Madrid o deixar la porta de la gàbia autonòmica oberta per volar-hi qualque dia. Evidentment deu pensar, com jo mateix, que a nivell d'estat i aquí també la sortida passa per «suavitzar» una mica aquesta extrema dreta o fer-ho veure almanco. Segurament amb un canvi de líder i d'imatge. Podria ésser en Gallardón aquesta «cara nova?». Ja es veurà. Com ho podem fer això de moderar l'extrem? Doncs, donant un cop d'efecte! Contractant una persona, o aliar-s'hi, que sembli quasi de l'extrem oposat. Na Maria de la Pau Janer en aquest cas. Passa que ella no és ni sembla de l'extrem oposat. És del seu mateix costat. Del costat de l'extrema ambició. Ella també és capaç de qualsevol cosa per satisfer l'Ambició amb majúscules. Vet aquí també l'entesa amb en Mas. I és que no s'ajunten que no se semblin.

Joan Lliteres. (Rebuda per e-mail).