Avui, 11 de març, s'acompleixen tres anys d'ençà el bàrbar atemptat d'Atocha que causà 191 morts i 1.500 ferits de diversa consideració. Si he de ser sincer, m'han colpit més les imatges del sentit homenatge a les víctimes mitjançant la inaguració d'un monument a la memòria dels qui deixaren la vida en aquella fatídica matinada de rodalies que tot el rebumbori organitzat pel Partit Popular durant aquest passat cap de setmana al voltant de la decisió del Govern de concedir la presó atenuada a Iñaki de Juana Chaos. Vagi per endavant que no sent cap mena de simpatia, ni personal ni política, per un individu que, segons diuen, mai no s'ha penedit dels seus crims i que fins i tot en alguna ocasió se n'ha jactat, un fet especialment repugnant i que ben poc diu del tarannà i les maneres de l'etarra convicte.
Puc arribar a comprendre així mateix el malestar de les víctimes davant la decisió del Govern i el seu legítim dret a la discrepància, encara que aquesta s'hagi produït dins els estrictes marges de la legalitat i, probablement, en un intent d'evitar mals majors davant la probable mort de de Juana. No puc compartir, emperò, ni la forma ni el fons en què els dirigents del Partit Popular han instrumentalitzat la protesta, apropiant-se de símbols com ara el llaç blau o la pròpia bandera que en principi pertanyen a tota la ciutadania i que no són patrimoni exclusiu de ningú. El colofó a la manifestació, farcida d'insults i desqualificacions cap a la persona del president Zapatero i el seu executiu, fou la interpretació de l'himne nacional amb tota la plana major dels populars dempeus i en actitud gairebé marcial, apel·lant a la unitat de la pàtria i vaticinant les majors calamitats si l'actual Govern no rectifica la seva política en matèria antiterrorista. Crec, honestament, que tot això és mesclar ous amb caragols.
Avui, emperò, tres anys després d'aquella tragèdia que commocionà el país, no han sortit al carrer amb les banderes ni amb cap insígnia o motiu de rebuig. Ni tan sols han estat capaços de pronunciar unes paraules per tal d'alleujar el dolor dels familiars de les víctimes. Lluny d'això continuen ancorats fort i no et moguis en una absurda Teoria de la conspiració que no se sosté d'enlloc, malgrat la unànime opinió internacional respecte de l'autoria de l'atemptat i que ara segurament serà corroborada per la justícia. Tampoc no s'han dignat a demanar la més mínima disculpa per la seva pública actuació el dia d'actes, quan el Sr. Acebes, aleshores ministre d'Interior del Govern, s'entestava a fer-nos creure que era ETA qui estava darrere de tota aquella esgarrifosa mortaldat.
En el meu cas, insistesc, han pogut més les notes de la bella partitura de Pau Casals unides al recollit silenci de l'homenatge als desapareguts de l'11-M que tot l'enrenou promogut per qui té l'obligació d'actuar, atesa la seva condició de primera força de l'oposició, amb la deguda responsabilitat i lleialtat institucional. Potser és perquè tenc por, o qui sap si perquè darrere l'onejar de banderes i el solemne taral·lejar d'himnes hi veig encara aquelles inquietants paraules de la cançó de Llach: «On vas amb les banderes i els avions, i tot el cercle de canons que apunten al meu poble...».
Miquel Àngel Lladó Ribas (Rebuda per e-mail).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.