Qui s'equivoca?

Dissenteixo plenament que, referint-se al cas espanyol, el sistema doni armes legals per capgirar la situació de dependència del poble basc o català. Qui defensa aquest argument, o bé ho fa des de la incomprensible ignorància de fets demostrats o bé des de posicionaments dèbilment emancipadors i fins i tot col·laboracionistes. El darrer cas el vàrem poder contemplar al Congrés de Diputats quan va rebutjar el que s'ha vingut a anomenar «Pla Ibarretxe». Aprovat al Parlament basc, garantia una situació política futura de cosobirania amb l'Estat espanyol basant-se en una interpretació avançada de la Constitució espanyola. Constitució que, en tot cas, el poble basc també va rebutjar. Cap de les seves decisions no s'ha tengut en compte en tant que la sobirania de decisió política és patrimoni dels espanyols. Per la via jurídica i constitucional espanyola no hi ha res a fer. No només perquè no existeix voluntat política en els actors principals: PSOE, PP, Monarquia, Exèrcit, banca, empresariat i sindicats espanyols, sinó perquè aquesta via està absolutament blindada contra qualsevol canvi que pogués conduir a l'autoderminació de les altres nacions. Caldria que la hipotètica i gairebé impossible reforma constitucional -que establís el dret d'autoderminació- fos aprovada per dos terços de cada Cambra, dissolució immediata de les Corts. Ratificació de la decisió per les noves cambres amb majoria de dos terços per ambdues i sotmesa a la seva ratificació per referèndum, no podent iniciar-se cap reforma constitucional en cas de vigència dels estats d'alarma, excepció o siti. Això sense tenir en compte l'article vuitè de la Constitució: «Las Fuerzas Armadas tienen como misión garantizar...».

Joan Vicenç Lillo i Colomar. (Rebuda per e-mail).