La cursa enfollida dels lemmings

Als partits d'esquerra nacionalista els passa una cosa semblant cada quatre anys: pretenen enfrontar-se, tots solets cada un d'ells, a dos enormes i poderosos elefants per als quals les aspiracions dels partits nacionalistes no són més que formiguers que esclafen sense gens de recança en el seu camí cap al poder.

Pels elefants, aquestes reivindicacions no són més que dèries sense importància, com ara el respecte per l'idioma, les tradicions, el territori, la integració cultural dels immigrants, el dret de pas per la costa, la identitat... bah, collonades, l'única paraula acabada en -TAT que els interessa és la rendibilitat.

Per ells, el paisatge és una mercaderia; la llengua, un folklorisme que cal deixar morir; la immigració, una font de vots a canvi d'un plat d'arròs brut amb un raig de demagògia i, sobretot, mà d'obra barata, però de cap manera l'oportunitat d'un empelt cultural i social.

Els elefants han construït un parany per assegurar-se que els ratolins no els facin gaire nosa: la Llei d'Hont-Canyelles, de manera que si els vots dels menuts no arriben al 5% de l'electorat, els donen un escó al banc del Sinofós, meam si l'aire fresc els aclareix les idees.

Els grossos tenen, a més, a favor seu els vots dels lemmings curts de gambals, com els treballadors que voten dretes, ignorant que sols aspiren a treure'ls tot el suc possible, o els curts de vista, com els petits i mitjans empresaris, que no s'adonen que la dreta sols està al servei del gran capital: bancs, multinacionals i grans empreses comercials o constructores.

Com a membre de la Plataforma per un Bloc Progressista, encara que a títol personal, vull demanar als lemmings d'esquerres que oblidin els personalismes, deixin d'actuar com troncs a la deriva arrossegats pel corrent de la història i s'uneixin en un sol rai, amb el lligam comú del desig de servir el país i una llista cremallera elegida en un congrés col·lectiu i obert a tots els interessats. Així, sense apriorismes, podrien avaluar el vertader poder d'atracció de cada partit i candidat davant d'una mostra significativa de l'electorat. Negar-se a aquesta mena de primàries semblaria un acte d'arrogància que ens podria costar molt car a tots.

I si cada un dels partits ha de renunciar a una part del seu ideari, que es concentrin en els aspectes que els uneixen a tots i no en els matisos que els separen. Aquesta és la seva única possibilitat de supervivència: la unió. L'altra opció, anar cada un pel seu vent, suposarà el suïcidi d'uns pocs centenars de vots i per afegitó, una passa irreversible en la destrucció del paisatge físic i l'espiritual de les illes. Perquè cap dels dos no resistirien quatre anys més d'aquesta gent.

Pere Morey i Servera. (Rebuda per e-mail).