En record de P.J. Llabrés i Martorell

I ara què? Ara sortirem tots ràpidament a fer un elogi de la seva persona, a lloar-ne la tasca, a dir com n'era de bo: tard, com sempre, arribarem tard, perquè els elogis, els reconeixements i els mèrits a títol pòstum no són altra cosa que una manifestació -que molts pics no volem fer- de les nostres mancances de memòria, desinterès, desídia, de saber que sí, que s'ho mereix tot però que ja tendrem temps llarg de demostrar-li el nostre afecte.

Hem arribat tard i malament i farem allò que servirà per alleugerir-nos l'esperit, i ens farà creure que hem quedat bé amb ell; el recordarem amb aquesta enyorança tardana que ara ens queda.

I tanmateix, feia molts d'anys que el seguíem d'enfora. Espigolant papers el trobam com a soci de l'OCB el febrer de 1969 i nomenat vocal ja en l'assemblea general del mateix any: tenia trenta anys, capellà d'una institució jeràrquica i franquista a més no poder i ja es cremava les celles amb la seva lluita per mallorquinitzar l'Església d'aquesta terra. I ho va aconseguir. El seu Leccionari de la missa va arribar, si més no i molt ràpidament, a tots els que d'una manera manco compromesa volien contribuir en la mateixa causa: tota la gent del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca vàrem tenir una eina prodigiosa per a les nostres celebracions religioses, sobretot les Matines de Nadal en les quals els pares també aprengueren els cants i les lectures en la nostra llengua.

I llavors ens anàrem trobant per tot arreu: conferències, xerrades, el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l'Obra Cultural Balear i, finalment, el Grup Blanquerna, del qual ell, amb en Climent Garau, en varen tenir la idea, i, a més, la convicció que en el logotip del grup hi havia d'aparèixer la mitja lluna lul·liana i les quatre barres. Llavors ell era el rector de Santa Catalina Thomàs i allà ens reuníem per perfilar tot l'ideari.

Fou a partir d'aquí que ens coneguérem de veres. Com diu molt bé Pere Fullana, en Pere Llabrés tenia un caràcter fort i jo, «sa madona», com em deia -jo li deia monsenyor- no quedava enrera. A ell, la veritat sigui dita, que una dona li fes la quantra i no estigués del tot d'acord amb els seus plantejaments, no li anava del tot bé.

Tot això no té cap importància ni enterboleix per res el seu record, ni de la feina feta ni de la que no ha pogut acabar. Només un home de combat, dur, de conviccions fermes, amb un camí traçat coherent des de molt jove, podia prendre totes les tasques que li ocuparen els anys de la seva vida: el servei i la lluita per servar les arrels més fondes del nostre país i el servei i la lluita per voler transformar una Església allunyada del poble, incapaç d'acceptar que tots som Església, en una Església acollidora i dialogant que entén i parla com els seus fills. Sense oblidar el que deu haver estat l'Any Gaudí ni el que deu ser bregar amb l'obra de Miquel Barceló.

No sabrem mai quan fructificarà la llavor que ell sembrà. La darrera vegada que vérem en Pere va ser a la Seu a l'ofici del cinquantè aniversari de l'Escoltisme i Guiatge de Mallorca: i aquell dia a la seva llavor li mancà la llum que li havia de donar qui presidia la cerimònia. Sabem que en Pere va fer tot el que podia, perquè coneixia bé l'escoltisme i el seu arrelament al país. No el poguérem saludar al final de l'acte i això ens dol molt.

El diari posa que morí tot sol a Cala Major, a la platja i sense documentació; Pere Fullana diu que no és just i té raó. Però ell va viure un poc així, sol, silenciós si no li calia parlar, sense donar gaire explicacions de qui era: en dir professor de l'escola de Magisteri Alberta Giménez, o canonge de la Seu, o rector de parròquia, en tenia prou.

Nosaltres no ens la creiem gaire la teoria del Papa Benet XVI sobre el silenci de Déu. Creiem que Déu hi és, i nosaltres ni el sentim ni l'escoltam. Tenim una néta que fa el mateix: no escolta fins que li dóna la gana, i nosaltres hi som sempre. Idò això. I us podeu imaginar res més serè que morir a la mar o damunt l'arena, de matinada o l'horabaixa, sense identificació, sense renous inútils, només amb la remor de les ones i Déu per companyia? No hi morí sol, podeu estar-ne segurs.

Paquita Bosch i Josep Maria Magrinyà, (rebuda per e-mail)