Políticament correcte

Sembla que avui aquest «sentit comú polític» serveix de salvaguarda de tantes idees, ja consagrades per un altre discurs preliminar, que ha anat produint els símbols que li mancassin: mapes, himnes, banderes, llengua imperial obligatòria, alegries oficials obligatòries i vergonyes reconvertides en «trumfos» inqüestionables, etc.

La situació política actual ha fet més palesa que mai la necessitat d'una civilitat sana i la presència de forces polítiques que l'expressin i obrin el pas cap a una reflexió a fons que, avui més que mai, hauria de ser considerada com un bé moral. Estic pensant en un partit al qual desig llarga vida. Segueixo per una banda amb inquietud i, per una altra amb esperança, el seu debat intern. Aquest debat intern ha transcendit fora portes i, com sempre sol passar, és interpretat malèvolament com una crisi irreversible i terminal. Cosa que sempre alegra molt els cors dels de l'Imperi de la Besàvia, ben al contrari del que em passa a mi, perquè les seves alegries em són com una ortiga de mar menjada a deshora.

Per una altra banda tenc confiança en el tarannà moral i cívic dels responsables polítics d'aquest partit. Tenc la seguretat que són conscients de la seva responsabilitat, però amb tot i aquesta confiança -jo sempre m'he perdut per massa confiat- els deman molt entranyablement que facin el favor cívic d'evitar cap casta de crispació i de banalitat i que tirin endavant un projecte polític consensuat, sota la condició que imposa la realitat política d'aquest petit país. Una realitat que no consentirà cap avanç incondicionat. Tot sol tenir un preu i en el nostre cas és l'esforç per aconseguir una força que es faci respectar per la seva maduresa política, malgrat sigui entesa per l'enemic com a políticament incorrecte.

L'ètica en política pot semblar una proposta arriscada i per això n'hi ha pocs que s'hi arrisquen.

Climent Garau i Arbona. (Rebuda per e-mail).