Antoni Monserrat, la imaginació al poder

Us seré franc: en Toni Monserrat se m'apareix com la més clara expressió de l'esperit d'aquell ja llunyà Maig del 68, quan pels carrers d'un esvalotat París sovintejava la pintada «la imaginació al poder». Què en queda, d'aquella intensa però fugaç experiència de revolta social? Els qui no la vam viure -servidor tenia tres anys- hem conegut pèrò el desencís d'aquella generació que havia posat grans expectatives en aquell moment històric, i que a poc a poc s'ha anat plegant als dictats de la realpolitik, al pragmatisme, a l'abandonament de la utopia a canvi de reformes de baixa volada i d'un bocí del pastís del benestar (?) consumista.

Però també coneixem alguns individus que, a contravent i amb plantejaments heterodoxos, amb un inconformisme radical i incòmode, han estat capaços de mantenir la tensió entre l'afany utòpic i la feina concreta, entre la fletxa que apunta als somnis impossibles i la necessitat d'actuar de manera eficaç ara i aquí, sabent que les transformacions socials no plouen del cel, sinó que es construeixen amb els petits esforços i neguits de cada dia.

En Toni Monserrat ha estat un exemple llampant d'aquesta mena d'homes. Dels anys que va ser director general d'economia del Govern, sempre recordaré aquell despatx amb la taula curulla de projectes en marxa, aquell ordinador que treia fum processant dades per explicar millor la nostra economia. Entraves per comentar-li una idea lluminosa que t'havia passat pel cap, i te n'anaves amb més feina de quan hi havies arribat. Te'l trobaves pel carrer, i no podia reprimir-se de compartir amb tu aquella nova iniciativa que acabava de gestar-se dins el seu cervell maquinador, i que al cap de poc es convertiria en una nova realització.

Després d'aquells anys frenètics, en Toni ens va sorprendre anunciant-nos que partia cap a Menorca per afrontar el repte complicadíssim de redreçar el rumb de l'emblemàtica fàbrica bijutera Catisa. Una temeritat, un risc, una aventura imprudent, van pensar molts. Jo, el primer. En lloc de recalar en les aigües reposades d'una oficina per fer estadístiques, amb prop de cinquanta anys en Toni canviava Mallorca per Menorca (i ja sabem que, per als illencs, canviar d'illa és com canviar de món) i es tirava amb passió a una veritable aventura que, si no anava bé, li podia costar el prestigi i la credibilitat.

Però ja ho veis. En poc més de dos anys ha estat capaç de reinventar un projecte empresarial que, després d'uns anys daurats, havia entrat en una crisi tan profunda que molts ja el donaven per liquidat. Catisa tenia problemes objectius, però la major dificultat residia en el fet que havia perdut la confiança i la il·lusió. En un temps rècord, en Toni Monserrat ha estat capaç de contagiar el seu afany creatiu i d'aixecar l'autoestima a l'equip humà dels catisers, i ha deixat la fàbrica en una situació que ningú hauria vaticinat. La seva elecció com a president de l'ITEB confirma el seu ràpid arrelament menorquí. I és necessari destacar que tot això ho ha fet sumant complicitats: treballadors i treballadores, empreses i empresaris, institucions públiques, sindicats... Però no des d'un paternalisme burgès, aquell que considera l'empresa com una família que no ha de tenir conflictes, sinó sense renunciar a les exigències d'un plantejament empresarial èticament i socialment progressista, solidari, en el qual els obrers han de ser alguna cosa més que la mà d'obra.

Aquesta carta vol ser només una contribució petita i insuficient al reconeixement públic que es mereix en Toni Monserrat. I també vol ser una abraçada i una expressió de coratge i suport a tota la gent de Catisa, amb la qual m'hi uneixen la biografia i els sentiments. Serà difícil trobar-li substitut. Però ara és el moment de reivindicar i fer present allò que no ha desaparegut amb la seva mort: la imaginació, la creativitat, el coratge i la força de les conviccions. L'homenatge més gran que se li pot fer és no defallir, ans assumir el repte de continuar la seva obra i dur-la a bon port.

Miquel Àngel Maria. (Rebuda per e-mail).