Solidaritat sí, robatori no

-En un recent estudi local independent de l'anterior es calculava que la quota de solidaritat que ens correspondria per ajudar les zones més pobres de l'Estat seria aproximadament de 900 milions d'euros (150.000 milions de pessetes). (3)

-La resta, la diferència, 2.752,4 milions d'euros (457.911,28 milions de pessetes), és un abús, que repetit un any i un altre any, arriba a la categoria d'espoliació, d'explotació colonialista, de robatori.

-Mentre fan això som la comunitat autònoma que rep més pocs doblers per infant escolaritzat, més pocs doblers per escola, més pocs doblers per sanitat, per tenir cura de la nostra salut, per atendre els nostres vells. Som la comunitat amb més poc territori públic per habitant, amb més pocs espais naturals protegits, amb més poques infraestructures ferroviàries, etc.

Clar que aquests doblers haurien de servir per millorar la qualitat de vida de tots i no per repartir-los per comprar cacauets. Però si, perquè vos en féssiu una idea, suposàssim que els repartim un poc per hom, això suposaria:

-572.389 pessetes per persona i any.

-45.791.128 pessetes per persona al llarg dels 80 anys de vida mitjana.

-183.164.513 pessetes per família de 4 persones al llarg de la vida d'una d'elles. No som els residents d'aquestes illes els únics que pagam més del que correspondria a una solidaritat normal i suficient, però sí que som els qui pagam més «per càpita» i amb molta diferència. Si el nostre dèficit és aproximadament d'un 43%, a darrere hi vénen Catalunya i Madrid, amb un dèficit aproximat d'un 27%, tot i que en el cas de Madrid, pel fet de tenir-hi moltes empreses la seu central, s'hi comptabilitzen com a entrades impostos que s'han generat en altres indrets del territori i, a més, moltes de les despeses que es fan a Madrid es comptabilitzen com a gastades al conjunt d'Espanya, quan només són parcialment de capitalitat i, de fet, suposen una despesa pública que, en un percentatge variable però important, hauria de ser considerat com a feta a Madrid, de manera que si es corregissin aquests dos extrems, alguns estudis consideren que Madrid romandria situat entorn de l'empat fiscal o en terreny de superàvit. (1).

(1) Veure la revista de la Fundació de Caixes d'Estalvis Espanyoles «Papeles de Economía Española», núm. 99 del 2004.

(2) Del mateix estudi es pot deduir un dèficit alternatiu de 3.092 milions d'euros, cosa que minvaria una mica els nombres, però no l'escàndol que suposen.(4)

(3) Essent un estudi diferent, potser la quota de solidaritat no seria aquesta, però no tenint-ne d'altre, prenem aquesta de referència.

(4) En qualsevol cas, l'educació, la salut, la natura, el territori, la gent, el país, l'atenció als més malalts i als més necessitats, el dret i la justícia, exigeixen que l'estat deixi de sucar-nos com qui suca una llimona.

J. Bonet. (Rebuda per e-mail).