Bilingüisme real

El passat dijous vaig obrir el diari per una pàgina qualsevol i vaig topar amb un anunci fosc i quadrat d'AFA Educación que resava: «Libre elección del idioma: bilingüismo real ya, castellano-catalán...». Hi estic totalment d'acord. Jo també reivindico el bilingüisme real. Que no sempre haguem de ser els catalanoparlants els que fem l'esforç de canviar de llengua. Que els castellanoparlants també s'esforcin per intentar acceptar, respectar i parlar la llengua autòctona del lloc on viuen. Per mi, bilingüisme real seria poder ser atesa en català a qualsevol botiga, establiment, institució pública o privada. Seria anar a l'hospital o al metge i ser atesa en català o, com a mínim, poder expressar-me en català en un ambient de normalitat. Seria poder demanar una consumició a qualsevol bar sense que em fessin sentir obligada a parlar en espanyol. Seria poder funcionar en català quotidianament amb el mateix privilegi que un castellanoparlant: poder llegir el diari en català, poder rebre la meva factura de la llum en català, poder comprar un sistema operatiu en català per al meu ordinador, poder llegir el prospecte de qualsevol medicament en català, no topar amb mil dificultats si vols comprar un telèfon mòbil, una agenda, una targeta d'aniversari o una revista en català. Simplement, no haver de sentir comentaris despectius pel sol fet d'utilitzar, respectar i estimar la llengua pròpia del lloc on visc. Seria també no haver de veure i comprovar involuntàriament i més sovint del que m'agradaria que en alguns llocs atenen millor i amb més voluntat d'adaptació en anglès que en eivissenc; que les cartes de la majoria de restaurants es presenten en bona part de les llengües d'Europa menys en català. Seria no haver de parlar en espanyol un grup de vuit o deu persones eivissenques i que parlen eivissenc com a llengua nativa perquè n'hi ha una de castellana que entén i parla perfectament l'eivissenc. Bilingüisme real seria deixar de sentir que et miren malament, t'ignoren o fan veure que no t'entenen quan et dirigeixes com a clienta a una persona que treballa de cara al públic. Seria enterrar el nefast costum de riure's d'aquells estrangers i castellans que intenten parlar en eivissenc en lloc d'acollir-los i integrar-los lingüísticament. Seria qüestionar aquest convenciment generalitzat que relaciona l'eivissenc que es canvia al castellà amb una actitud de bona educació mentre que no es planteja ni es confia en la possibilitat que una persona de fora pugui parlar l'eivissenc. Seria, simplement, complir la llei de normalització lingüística. O sigui: poder utilitzar la nostra llengua en qualsevol situació, àmbit o mitjà amb els mateixos drets i privilegis que l'espanyol i sense cap tipus de problema. El bilingüisme seria real si contemplés els mateixos drets i deures per a tota la comunitat: que totes les persones fóssim bilingües. Però lamentablement, el que reivindica l'AFA i anomena bilingüisme és en realitat substitució. Vol dir: els eivissencs parleu castellà i adapteu tot el vostre entorn a la comunitat castellanoparlant. Si voleu, dins casa vostra i procurant que no us haguem de sentir, podeu parlar eivissenc. Nosaltres, en canvi, no tenim per què esforçar-nos a parlar la vostra llengua. Ho demostra la seva actitud, que demana bilingüisme en aquest ordre: castellà-català. Ho demostra la realitat: no conec cap persona que s'hagi criat en eivissenc i que no parli castellà. Conec en canvi moltes persones castellanoparlants que no s'obren a parlar eivissenc. Per tant, el bilingüisme real depèn d'ells mateixos, que el rebutgen pintant una aspa a la boca d'una família que representa aquesta associació. Una aspa que nega i rebutja l'evident possibilitat de persones perfectament capacitades per parlar dues llengües per comptes d'una sola.