Sobre els orígens catalans d'Albert Camús

TW
0

Va ser després de llegir el darrer llibre de na Carme Riera La meitat de l'ànima on parla de n'Albert Camús com a personatge un tant ocult a aquesta novel·la, que vaig tornar a l'obra de l'escriptor nascut a l'Algèria francesa. Aquesta vegada però no solament vaig rellegir Cal·lígula, L'ètranger, La pesta o El mite de Sísif (amb la bona introducció i traducció del nostre Joan Fuster) sinó que també em vaig endinsar en la seva biografia. Una de les particularitats que més em despertaven l'atenció era la que tenia a veure amb la seva branca catalana per part de la mare maonesa; de fet, l'any 1935 l'escriptor va visitar les Illes amb la seva primera dona. Un del seus biògrafs, Oliver Todd, ho conta així: «(...) crida dels orígens per part materna i homenatge a les fonts, Camus visita Palma de Mallorca amb la seva dona. Espanya, segona pàtria, mítica i carnal.(...)». També en Jaume Pomar a un article (Diari de Balears, 23/06/2004) ens parla d'aquest viatge, però només fa esment de Mallorca i Eivissa. Em resultaria estrany que no hagués visitat Menorca, encara que no sé de ben cert que no ho hagués fet. I dic que ho trobaria estrany perquè al seu llibre pòstum El primer home, clarament autobiogràfic, la referència a la família i als orígens per part de mare són importants. De fet, en Camús Cintes parla de la mort tràgica de l'avi patern de la seva pròpia padrina, com si l'autor conegués un poc el paisatge rural menorquí: «(...) després que morís tràgicament enfilat d'alt d'una ruca i caminant per l'illa entre les petites parets de pedra seca que termenen els horts.(...)». Quan vaig llegir el llibre biogràfic del Nobel de 1957 Una vida, d'Oliver Todd, que té 885 pàgines, em va xocar la idea, efectivament, mitificada que tenia Camús d'Espanya, fins al punt que, al llibre biogràfic de Todd, tot i referir-se a la nissaga materna de l'escriptor, no es menciona més que dues vegades la paraula catalana i una d'elles és per assenyalar a l'apartat de genealogia del final del llibre que: «L'estirp espanyola és oriünda de les Balears i, per tant, més catalana que castellana».

Per altra banda al llibre que estava escrivint quan va sofrir l'accident de trànsit que li va causar la mort i que va ser publicat 34 anys després, El primer home Albert Camús demostra que sabia bé que la seva família materna parlava una llengua ben diferent de l'espanyol: «..., el diumenge, quan l'àvia rebia la visita de les seves nebodes casades, dues eren viudes de guerra, o de la seva germana que continuava vivint en una granja del Sahel i que parlava de més bon grat el patuès de Maó(*) que l'espanyol, (...)

(*)En cap moment l'autor no designa la llengua catalana com a tal. (N. del t.)». Són així mateix nombroses les referències a un analfabetisme en certa manera «endèmic» atribuït a la seva nissaga materna, que no fan més que demostrar l'alt grau de pobresa que es patia a l'illa de Menorca i que no només impedia l'accés a la més mínima i necessària educació, sinó que obligava els seus habitants a emigrar als quatre vents, fins i tot cap a l'Àfrica. I és molt probable que la família d'Albert Camús mai hagués sabut mantenir una conversa seguida en espanyol.

Per acabar, i ben lluny de voler ofendre ningú, no deixa de ser curiós com tot un Nobel de literatura, admirat per mi i per molta gent, ignorés d'una manera tan clamorosa la realitat lingüística, cultural i política de la seva pròpia nissaga materna.

Joan Vicenç Lillo i Colomar. (Rebuda per e-mail).