Agraïment

Ni un sol dia no he deixat de trobar-hi un somriure amable, una dedicació exquisida, un gest amatent. Diuen que per ser mestre i ser metge se n'ha de tenir, de vocació. Jo sempre he cregut que, a aquest tàndem, s'hi hauria d'afegir l'ofici d'infermer, ATS, o com vulgueu que es digui, ara la terminologia em fuig d'entre les pàgines d'un llibre d'estil: fisioterapeutes, auxiliars, llevadors, terapeutes... I jo, que som poc propensa a compartir paraules, especialment si són tristes, i molt menys en un entorn en què la gent sol tenir com a «leitmotiv» llurs respectives operacions quirúrgiques, malalties i dolors en general, no em puc estar de dir que hi ha una rialla sincera que traspuen les bates blanques, els enginys sofisticats, les màquines, les escales, les pilotes i tota casta d'aparells ideats per fer més suportable el dolor d'una persona malalta. La netedat, l'organització, la dedicació personalitzada i afectuosa de l'equip de les 13.30 no m'han guarit el cos. Tanmateix, han deixat en el meu esperit una empremta inesborrable d'agraïment. He vist que alguns malalts, en acabar les sessions de rehabilitació, porten uns bombons a aquest personal sanitari. Jo, amb el meu tarannà silenciós, que ha fet que comparteixi amb ells tan poques paraules, els vull deixar per escrit la meva gratitud infinita.

I en contra d'allò que seria normal, el desig de retrobar-los, sempre i onsevulla, però no pas allà mateix, perquè serà el senyal fefaent que han fet una bona feina i han sabut rehabilitar el meu cos, llastimós trencaclosques d'ossos i músculs avariats sense remei.

Àngels Estévez. (Rebuda per e-mail).