16/09/03 0:00
TW
0

No fa gaire vaig assistir a un funeral al port de Pollença i vaig comprovar, entristida, que tal com ja passava quan un sergent de la Base militar manava més que mitja dotzena de batles, la missa era en castellà, baldament l'oficiant enriquís considerablement la sòbria fonètica d'aquest idioma amb l'exuberància sonora característica del mallorquí rural. En el moment de la Consagració, però, va seguir en català d'una manera quasi imperceptible, sense trasmudar-se ni alterar el seu to pausat, com si canviar d'idioma a mitjan missa fos la cosa més natural. S'expressava en un català impecable, modern i normalitzat, gens pintoresc ni folklòric.

Veig que el bilingüisme, aquesta vegada, en comptes d'entrar amb els aires d'un himne puntuat amb galons d'uniforme i cuiro de corretjam, entra al temple per la porta falsa i de puntetes i amb maneres corteses i civilitzades. Així, el qui gosi interposar-s'hi, donarà la nota com un salvatge.

Els capellans antics tenien més autoritat que els d'ara dins la seva jurisdicció, no sé si els enyorarem. Per molt de bilingüisme que hi hagués enmig de plaça, com que ells manejaven negocis de més transcendència (o s'ho pensaven), no consentien que els afers d'aquest món interferissin amb l'eternitat.

Xesca Ensenyat. (Rebuda per e-mail).