La llengua, en perill

Després de tantes coses vistes i llegides, és d'agrair un raonament d'aquest tipus ja que sempre he pensat que el problema més gran que tenim és que la llengua està sotmesa a un atac permanent i soterrat d'aquells a qui agradaria veure-la desaparèixer i que utilitzen un dels sistemes més eficaços pel seu afebliment: la seva fragmentació.

És un fet que l'ús del català està baixant a tots els nivells i que la gen cerca refugi en el castellà que és una llengua capdavantera, ben vista, amb les regles ben establertes, sense escissions i que es manifesta lliurement en tots els àmbits de la vida d'aquesta societat. Si dic que parlam català, ja n'hi ha que no els va bé, si escric una cosa d'una manera, segur que qualcú em dirà que és «una catalanada», si he de comprar premsa o llibres, he de veure, primer, si és català, valencià o una variant de Cas Capiscol... Així és molt difícil per no dir impossible, que, en aquest cas el mallorquí, deixi de ser «una jerga de andar por casa» com l'han definit més d'un acadèmic en més d'una ocasió.

Ens hem demanat mai per què a Catalunya els immigrants aprenen el català en un percentatge molt elevat i aquí no hi ha manera? Segurament perquè allà hi ha una unitat de criteri i els immigrants tenen el convenciment que si no aprenen la llengua, mai no s'acabaran d'integrar del tot. Aquí passa exactament el contrari, que no és més que el que transmetem, amb la nostra conducta, als qui arriben de fora.

Per desgràcia, això és un tema que no interessa a molta gent i que els polítics s'encarreguen d'emmerdar de dia en dia.